L’any 1982, Sydney Pollack va dirigir una de les comèdies més emblemàtiques dels 80, Tootsie, just el mateix any en que Blake Edwards també va transvestir a Julie Andrews a la fantàstica Victor Victoria. Les dues pel·lícules tenien al capdavant a un actor o a una actriu que per pura necessitat –alimentar el cos i també l’ego- es veien en la tessitura de fer-se passar pel sexe contrari. La versió musical es va estrenar a Broadway el 2019 i ja portava incorporats alguns petits canvis per fer-la més assequible a l’època post Meetoo. Respecta a l’argument, s’ha canviat molt convenientment el món televisiu pel dels musicals i s’han eliminat alguns personatges importants com el del pare de la Julie o l’actor veterà de la telenovel·la, que aquí estan substituïts en part per un jove exconcursant de realities. Aquestes petites llicències, juntament amb alguns acudits interns o descaradament autòctons, no sempre ajuden… però acaben encaixant en la mena de vodevil en el que es converteix la segona part.
La música de Tootsie és molt de l’estil Broadway, i en un musical on s’exalça Nova York i el món dels musicals la veritat és que hi escau d’allò més bé. No hi ha un leit motiv massa evident, i a vegades sembla més aviat un compendi de bones cançons, però al final tot acaba encaixant. Potser faltaria un número final a l’alçada, i una escena clau de desemmascarament –com sí passa a la pel·lícula- però el resultat final és més que correcte i el públic gaudeix amb aquesta versió. Una versió, precisament, que utilitza tots els recursos que pot i que llueix amb una escenografia sobretot funcional. Una versió que dona molta importància a la música –l’orquestra en directe és un plus que no cal oblidar- i que cuida les interpretacions a molts nivells. En aquest sentit, Ivan Labanda surt ben airós d’un personatge extremadament complicat, sobretot a l’hora de cantar. Una Diana Roig més encantadora que mai i el sempre divertit Ricky Mata completen un repartiment que funciona des del primer número.