La fórmula Llàcer
Quan Mel Brooks va escriure The Producers el 1967 i va estrenar-se en la seva faceta de director cinematogràfic, pretenia mostrar una forma elegant i intel·ligent de derrotar els grans dictadors: per abatre la seva falsa seducció, calia l’humor, la ridiculització, mostrar com en són de bojos, realment. Aquesta era la intenció de Springtime for Hitler, la idea primigènia, sorgida gairebé com una broma entre amics. Davant la por d’una acollida hostil, va pensar que convenia emmarcar-la en una altra representació. Una obra dins d’una altra obra, d’alguna manera. I la comicitat continuaria amb el protagonisme de dos productors desastrosos. L’un, un fracassat, i l’altre, un comptable somiatruites. Per crear Max Bialystock, Mel Brooks, en una de tantes picades d’ullet a l’entorn que tan bé coneixia, es va inspirar en un personatge real, que acostumava a finançar les seves obres allitant-se amb iaies riques. Tot plegat, demostra la capacitat irònica (més encara, satírica) d’una peça que ha esdevingut el musical més premiat de la història.
A The Producers, dos productors poca traça pretenen enriquir-se fraudulentament: produirien el fracàs més gran de la història del teatre musical i s’apropiarien dels diners dels inversors. Escullen el pitjor guió (Flores para Hitler, una mena d’homenatge sense sentit creat per un antic soldat nazi), el pitjor director i el pitjor repartiment possible. Però el resultat, paradoxalment, no és l’esperat, i les proporcions de l’atzucac acaben essent gegantines.
La direcció escènica de l’espectacle corre a càrrec de l’Àngel Llàcer i l’Enric Cambray, mentre que en Manu Guix i en Gerard Alonso el dirigeixen musicalment. Després de La jaula de las locas, La tienda de los horrores i Cantando bajo la lluvia, el nou projecte persegueix clarament omplir sales i arribar al més gran nombre d’espectadors possible. La fórmula és eficaç. La posada en escena, impecable. L’escenografia, inoblidable, un autèntic privilegi. L’elenc és fantàstic, realment. L’Armando Pita en el paper de Max i el de Ricky Mata en el de Leo es complementen i ofereixen uns intercanvis gairebé tan coreogràfics com els balls en escena. La qualitat musical del darrer, però, és tan excel·lent que fa evidents petites limitacions dramàtiques, més encara quan es contrasten amb el talent camaleònic del primer o la fantàstica interpretació de la Mireia Portas. Punt i a part per aquesta tremenda actriu, que serveix en safata a la direcció un recurs mimètic utilitzat ja a Cantando… i que afecta, en la meva opinió, el muntatge. La seva comicitat, propera al clown, captiva l’audiència amb facilitat, i se li reserven moments, com en un parèntesi en els que tot s’atura, i es perd dinamisme. Aquestes escenes i, encara més, el pseudocàsting d’actors, són moments gratuïts, com instants de distensió, de cara a la galeria. Tenen èxit segur, perquè provoquen riallades i una divertida incertesa, però s’esfuma la continuïtat i apropen l’espectacle, en aquests instants, (perdoneu l’exageració) a un gran i luxós show de festa major, i desmereixen el conjunt.
Tres apunts en calent que no (em) convencen i que, d’alguna forma, poden treure de polleguera l’espectador (vaja, que a mi m’hi treuen, una mica). Ú, els crits. El to de qualsevol conversa és exageradament alt i el ritme crea escenes histèriques. Dos, la ploma. Cal? Tant? Sí, el director escollit, ja amb Mel Brooks, és transvestit, i l’encàrrec és “keep it gay!”, però l’ús de la ploma és molt més exagerat que l’obra original i arrenca riallades sense sentit, fàcils, i, d’alguna forma, estereotípiques. I el resultat no fa pels nostres dies. I tres… en català no, oi? Probablement, la fórmula Llàcer per assolir l’eficàcia total era aquesta: un producte més gran, més car i, sense complexes, per omplir butaques com sigui. Mar i cel, no devia omplir-les, oi? Ho considero una falta de sensibilitat. Envers la nostra llengua, envers la tradició del nostre teatre i, per suposat, envers tots els amants de l’art i, en el fons, de la cultura (qualsevol). Però imagino que aquests intangibles no omplen butxaques…
