Podrem matar mai el llop?
Terra baixa (reconstrucció d'un crim)
És la “Terra Baixa” (1896) més espectacular que he vist mai. Amb escenografia de Paco Azorín, el TNC fa un desplegament de mitjans tècnics que deixa el públic bocabadat i clavat a la butaca durant les dues hores llargues que dura la funció. Els moviments dels llums ens condueixen al Mas Bordís, a l’ermita, al molí, a les muntanyes i a la Terra Baixa que es veu des d’allà estant. És una adaptació de Pablo Ley que fa un parangó amb els moments convulsos que es vivien llavors a Barcelona. El moviment anarquista havia pres força i tres anys abans de la publicació de l’obra de Guimerà s’havia produït l’atemptat al Liceu (1893). La bomba a la processó de Corpus (1896) coincideix amb l’any de la presentació de Terra Baixa. La Setmana Tràgica va ser posterior (1909) i la guerra civil i els refugiats als camps d’Argelès ja queden una mica lluny de la intencionalitat de Guimerà. Manelic no entén de lluites de classes ni revolucions socials. A ell li han pres el que és seu, el que més estima. El seu primitivisme i l’aïllament social el fa reaccionar com ha fet sempre, defensa l’ovella i mata el llop. Magnífica descripció de Guimerà de la Catalunya rural del S. XIX en el que l’amo és l’amo i se li deu obediència. Tothom li deu alguna cosa, la casa, la feina i la seguretat. Tot això els impedeix reaccionar, els tenalla i d’una manera més o menys conscient es fan partícips amb la tolerància i la burla d’un crim que els marcarà a tots, segurament per sempre. Guimerà ens deixa amb “he matat el llop” i no descriu què els passa als dos protgonistes ni als personatges observadors. El drama és molt potent en sí mateix i no cal afegir finals innecessaris.
El millor de l’obra és el muntatge de Carme Portaceli i la bona elecció de l’elenc. Comença pel final i va destriant poc a poc els motius que han portat a aquella situació. Mitjançant una investigació policial cada un dels personatges explica com va viure els moments previs i posteriors. Anna Ycobalzeta està esplèndida com a Marta atrapada i conscient del seu drama personal; Borja Espinosa encarna la innocència i la intel·ligència de manera tendra i natural; imponent i sense escrúpols és el Sebastià, l’amo, magníficament representat per Eduard Farelo; Pepo Blasco és en Tomas, l’home de confiança que intenta que l’amo vegi la realitat d’una altra manera. La música original per l’obra i l’espai sonor és de Jordi Collet i la Kathy Sey canta la seva música impactant al públic amb una veu emotiva i torbadora.
No podia faltar un clàssic català a la programació del TNC. Gràcies Carme Portaceli.