Tell me on a Sunday té molta història al darrera, i potser és un dels musicals d’Andrew Lloyd Weber que més entrebancs ha superat amb els pas dels anys. Primer es va concebre com un projecte per a la televisió, amb lletres de Tim Rice, però les desavinences entre compositor i lletrista ho van paralitzar tot. Finalment, entra en el projecte Don Black i el musical surt editat en un àlbum. El seu èxit va fer que es volgués dur a escena, però degut a la seva durada -es tracta d’un monòleg cantat- es va unir a un ballet i es va estrenar al West End sota el nom de Song and Dance. Se’n van fer diverses versions, però potser la més exitosa va ser la de Broadway, amb Bernadette Peters com a protagonista absoluta. Amb els anys, el musical va anar variant i no és fins el 2003 que s’estrena en el West End com a peça única, amb cinc cançons noves i una imatge totalment renovada.
Tell me on a Sunday és un compendi de cançons que va explicant les aventures i desventures amoroses d’una noia anglesa als Estats Units. Una mica a l’estil d’una nova Sweet Charity, la protagonista no para de rebre clatellades emocionals i va perseguint l’amor de forma quasi obsessiva. A més, el fet de ser un monòleg i de veure a l’actriu relacionar-se amb personatges invisibles acaba donant una imatge un pèl sinistre a tot el conjunt, sobretot quan la trama es va enfosquint. Sigui com sigui, el musical requereix una actriu-cantant d’alt nivell, i en aquest sentit crec que Lu Fabrés compleix molt bé la seva feina. El conjunt musical també sona bé, però és cert que els volums no són els adequats per a una sala tant petita com la del Versus. Aquest punt, juntament amb un cert envelliment de la dramatúrgia, contribueix a que no estiguem davant d’una peça rodona… Tot i així, si us acosteu al Versus podreu trobar-hi algunes de les millors cançons mai composades per Lloyd Weber, amb uns arranjaments que a vegades fins i tot recorden a Sondheim (no oblidem que el concepte de l’obra recorda, a moments, el cèlebre Marry me a little).