Aquest espectacle suposa molt més que l’inauguració de la nova temporada del Teatre Nacional de Catalunya, ja que es tracta del primer muntatge sota la direcció de Xavier Albertí i, per tant, aquest ens pot donar pistes sobre com funcionarà el teatre sota la seva direcció. Sens dubte, veient-lo es pot apreciar una forma molt diferent de programar i fer teatre respecte a Sergi Belbel, el seu antecessor al càrrec. Però, malgrat aquestes diferències, trobem una coincidència a l’hora de deixar-lo o d’encetar-lo. I es que, curiosament, Belbel va acomiadar la seva trajectòria al Nacional actuant sota pseudònim en una de les seves últimes obres programades (“Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach”) i, de la mateixa manera, Albertí estrena el seu mandat actuant també sota pseudònim en la seva primera obra com a responsable del teatre.
Així doncs, el nou director del TNC ha optat per renovar les línees habituals d’aquest teatre i presentar-nos un homenatge a la revista i al Paral·lel dels anys 20 i 30. D’aquesta forma, més que una obra de teatre, ens mostra un espectacle en clau de gala inaugural, que serveix per marcar diferències i alhora per apropar al gran públic aquest gènere que tant d’èxit va tenir a la nostra ciutat. Cal dir que, potser, l’escenari de la sala gran no és el lloc més idoni per a la seva representació, ja que la seva extensió provoca que hi hagi un espai buit molt gran durant la interpretació dels números musicals. A més, el fet que el mestre de cerimònies sigui una veu en off treu calidesa a l’espectacle i el converteix en un seguit de números sense una ànima representativa, perdent així el contacte directe amb el públic, el qual és habitual en el gènere. Tot i això, la gala està feta amb molta estima i això es tradueix fent passar una estona molt agradable a l’espectador.
Els diferents números estan interpretats per algunes de les grans figures que apareixeran sobre els escenaris del TNC al llarg d’aquesta temporada, reincidint un cop més en la idea que aquest sigui un espectacle inaugural. Com en tot, n’hi ha millors i de pitjors números, però tots tenen un nivell molt acceptable, destacant el d’Animal Religion, el encapçalat per Mercè Arànega, Teresa Urroz i Marcia Cisteró, el de Carme Conesa i el número final d’Egos teatre amb la presència en escena dels més de setanta actors participants a l’espectacle.