No tot és blanc o negre, la complexitat de les situacions i de les històries fan difícil marcar una línia recta entre allò correcte i allò dubtós. Ni l’objectiu justifica els mitjans, ni tampoc un error invalida tota una realitat. En un mar de dubtes, d’autoculpabilitat i de por, tirar endavant a vegades és complicat, però no impossible.
Escrita, dirigida i protagonitzada per Bàrbara Mestanza, aquesta obra posa a l’escenari a dues periodistes que han publicat diversos articles sobre els abusos sexuals perpetrats per un director a diverses actrius. En mig del rebombori, el director s’ha intentat suïcidar, al mateix temps que una de les testimonis clau dels articles denuncia que han publicat el seu nom contra la seva voluntat. I en mig de tot, víctimes que estan fartes que les posin en dubte.
Una escenografia molt potent, que sap jugar amb els audiovisuals, el disseny de color i de so, acull un text complex en quan als temes que tracta: la credibilitat de les víctimes d’abusos sexuals davant la societat, la cultura de la cancel·lació, les contradiccions de cada persona o l’impossible de tenir un ideal clar sense cap esquerda, entre d’altres.
Tot i que el fil que estructura la narració és una idea clara, una trama que es va desenvolupant i complicant a mesura que entren més factors a la història i que dona peu a moltes preguntes, la quantitat de temes i subtemes que es plantegen fan que el relat sigui molt més complex del que sembla. Aquest cúmul de temes provoquen, al mateix temps, que a vegades sigui difícil saber del cert cap a on va la història o quina és la idea principal i que el públic no sàpiga on situar-se.
Les actuacions de la pròpia Mestanza, la Rosa Boladeras i la Júlia Molins són esplèndides. Entregades a cada diàleg de la narració, donen vida a uns personatges potents, que van desprenent-se de les seves capes supèrflues per mostrar una veritat dura, plena de dolor i ràbia. Son les guies de l’espectadora per endinsar-se en aquest laberint de contradiccions, dubtes i pors que mostra la història.
Un treball que parteix com un crit a la gent per a que pensi en allò que es mostra a l’obra i ho discuteixi y parli en veu alta. Que es parli de tot. Que impacti y atrapi al públic. Una manera magnífica per compartir reflexions i preguntes que s’ha plantejat el públic quan surt del teatre.