Supersàpiens torna com una versió ampliada i (teòricament) immersiva de la peça original Sàpiens de Roc Esquius, reinventada al gran format per Sergi Belbel a la direcció, i amb Marta Torné i Enric Cambray com a caps visibles dalt de l’escenari. L’espectacle, que aquest cop s’escenifica a una nau/espai efímer del Poblenou passa del microespai on es va estrenar originalment (Sala Flyhard) a un megaespai on l’escenografia i les arts digitals prenen protagonisme.
El projecte és valent, i d’agraïr la iniciativa de fer alguna cosa diferent: crear un univers físic i audiovisual que captura l’atenció i ofereix moments visuals i sensorials espectaculars. El nucli argumental, però, tot i que original en el seu plantejament, acaba caient en els arquetips fàcils del gènere distòpic i de la comèdia sociopolítica. En lloc d’aprofitar la llibertat que dona l’espai per a arriscar en estructures narratives o punts de vista, la proposta recorre sovint a recursos previsibles (revelacions telegràfiques, gags explicatius, antítesis massa marcades) que dilueixen la possibilitat d’un veritable xoc intel·lectual o emocional. En aquest punt, la peça no aconsegueix explicar res massa nou sobre el poder o la tecnologia, temes centrals de la proposta, i la seva implicació crítica queda a mig gas.
En certs moments, la tecnologia i l’espectacularitat apareixen com a maquillatge d’una dramatúrgia que podria haver volat molt més alt: si l’espai i els efectes no modifiquen la manera com entenem els conflictes dels personatges, llavors la immersió corre el risc de ser una experiència formal sense profunditat o necessitat.
Roc Esquius perd grans oportunitats amb una proposta que convida a la innovació també en l’estructura, com per exemple, trencar la linealitat i proposar experiències fragmentades que obliguin a reconstruir la història; o bé fugir de la icona del polític corrupte i la xamana mística i aprofundir en les contradiccions internes i conseqüències d’una segregació humana a partir de les nostres capacitats intel·lectuals.
Supersàpiens és una aposta valenta, original i estimulant pel que aporta a la cartellera: una producció que obre les portes a fer coses noves en una escena catalana a qui espanta el risc, massa preocupada pel resultat de taquilla i saturada per l’excés d’oferta. Lamentablement, la dramatúrgia no fa el salt qualitatiu que la forma demanava. És una proposta diferent amb tot el potencial per volar molt alt que, per decisions creatives o dependència de taquilla, no acaba d’enlairar-se del tot.
Recomanada per a espectadors curiosos i amants de les arts digitals i les distòpies; per a qui busqui revolucions dramàtiques i noves idees, pot sortir una mica decebut.