Bàrbara Mestanza, autora d’èxits com La mujer más fea del mundo o Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, torna a escena amb una autoficció que respira quarta onada feminista per cada costat. L’autora catalana ens té acostumats a una escriptura molt personal i visceral, i a Sucia no només la manté, sinó que l’eleva. Partint d’una experiència personal d’abús, denuncia en escena la impunitat de les agressions masclistes.
Un dels grans encerts de Sucia (que són molts) és treballar un marc perquè els homes connectem amb les violències que exercim. La primera part de l’obra està explicada des d’un punt de vista masculí: Pep Ambròs, el seu company en escena, relata i encarna en primera persona l’abús, creant imatges a les quals no estem tan acostumats. A més, la dramatúrgia apel·la constantment als homes de la sala, convidant-nos a connectar amb la violència, responsabilitzar-nos d’ella i, òbviament, deixar d’exercir-la.
Formalment compta amb tots els elements d’autoficció escènica millenial: projeccions que remarquen el caràcter documental de la peça, música tecno, vídeos en loop, text projectat… Fins i tot una mica de participació del públic per a generar riallades amb un merescut zasca final. Així, és capaç de fer-nos saltar de la comèdia i la paròdia al plor i la ràbia en un minut. En definitiva, una interessant peça de denúncia, tan reveladora i entretinguda com a necessària, una demostració de meravellosa dramatúrgia contemporània. No us la perdeu!
