L’infern són els altres

Sólo llamé para decirte que te amo

Sólo llamé para decirte que te amo
27/09/2022

És tendència trobar-nos sovint a les cartelleres amb obres de teatre de famílies desestructurades i disfuncionals, on tota semblança amb la realitat és pura coincidència, on totes les paraules sonen més altes que les altres i que ens recorden que l’infern no es troba enlloc més que en les persones, i sovint és amb les persones amb les quals coexistim. Purgatoris amb noms i cognoms massa ben coneguts que es queden amb nosaltres perquè hem decidit no fer aquell salt al buit que podia recompensar-nos en aquell lloc al món que teòricament és destinat per nosaltres, però que sovint no sabem on és, perquè no surt als mapes.

A Sólo llamé para decirte que te amo trobem novament aquestes famílies on s’acumula el bagatge de la insatisfacció de forma endèmica durant generacions i generacions. On els mals hàbits arrosseguen a les persones que ja ni recorden perquè són com són i no com volien ser. Sense expectatives de canviar de paradigma i esdevenir qualsevol altre. Tot i que bé podria canviar en qualsevol moment prenent una decisió en el moment més idoni, sortir per una porta sense fer soroll o rebent aquella trucada que ens canviï la vida per sempre. Una trucada que ens faci algú per dir-nos que ens estima.

És per a això que el leitmotiv musical del I Just Called to Say I Love You d’Stevie Wonder apareix puntualment en l’obra per a recordar-nos com aquesta simple trucada, que pot esdevenir quelcom estrany i incòmode, pot ser un anhel inconscient que fa massa temps que ens remou per dins i pot obrir-nos portes que fa tant temps que eren allà que ni tan sols recordàvem la seva existència i pot ajudar-nos a reprendre la vida just abans que tot comencés a torçar-se. Esdevenint aquesta trucada en allò que els germans Gallagher d’Oasis van definir com a Wonderwall, algú que ens salvi d’allà on ens hem perdut i enfonsat.

La família de l’obra funciona a la perfecció com un rellotge espatllat, girant a una velocitat centrífuga que treu l’alè i que demana que algú aturi aquesta barbàrie tragicòmica de la qual la protagonista, Mayra Homar, vol fugir per sempre sense mirar enerere.

El repartiment, encapçalat per Homar i Juan Pablo Kexel, compta amb figures més que consagrades de l’escena bonaerense deixant-se acompanyar de la catalana Roser Batalla, que ha realitzat un treball a consciència del seu accent fins a esdevenir una porteña més amb un accent indistingible de la resta.

← Tornar a Sólo llamé para decirte que te amo

Enllaç copiat!