Solitud: El silenci de la muntanya i el murmuri de la por

Solitud
15/08/2021

Vaig descobrir “Solitud” i “Drames rurals” a la meva adolescència. Amb aquesta posada en escena em retorna la profunda impressió que em van causar.

Caterina Albert va haver d’usar un pseudònim per publicar unes obres que haurien quedat a la paperera de la història. Més d’un segle més tard, podem parlar de Víctor Català sabent que al darrera hi ha la més profunda coneixedora de l’ànima humana femenina.

Solitud va ser publicada en fascicles en la revista Joventut entre el març del 1904 i el maig del 1905. Alícia Gorina  ens ha regalat un treball respectuós amb el text ressaltant tots aquells aspectes que, de ben segur, l’autora hauria destacat de la seva obra: la muntanya i el seu silenci, el murmuri de la por, la sensualitat de la natura, el descobriment del desig, la brutalitat com a contrast amb la delicadesa de les paraules i els sentiments més nobles de l’anima femenina .

Es va suspendre al març del 2020 per l’estat d’alarma degut a la pandèmia. Ara l’he pogut veure a TNC digital i ho agraeixo perquè la riquesa del vocabulari  i del llenguatge d’aquesta novel·la muntanyenca no es pot assaborir en una sola vegada. L’he repetit, he agafat notes, he escrit paraules per buscar-les més tard, he tirat enrere i endavant. Ha estat un gust i un treball d’investigació d’aquesta gran novel·la del modernisme català.

Semblava impossible que una novel·la descriptiva com Solitud pogués portar-se al teatre. Estava intrigada i temorosa de que el resultat traís el gran record que jo en tenia. La dramatúrgia d’Albert  Arribas entreteixint descripció, narració, diàleg i moviment et transporta al misteri de la muntanya i als sentiments de la Mila, magníficament representada per  Maria Ribera. En aquest caminar per les alçades del paisatge al voltant de l’ermita i les profunditats de l’ànima l’acompanyen l’ànima (Pepo Blasco), la part més primitiva i animal que portem dintre, el pastor qui amb el plaer de la paraula i el gust pel recitat de les seves “rondaies” desperta els sentiments més amagats i el desig encobert.  És Pol López qui encarna el paper de la muntanya i la gent que l’habita, la riquesa de la paraula i la música del vocabulari. Esplèndid treball actoral d’aquest text meravellós.

Podria fer una dissecció de tota l’obra: els originals canvis d’escena, la idea de la participació del públic escoltant la rondalla del pastor, que no va poder ser per la obligada distància entre les persones, els elements muntanyencs que es fan servir per situar l’escena, els actors-actrius com a narradors de tots els personatges..etc,  però prefereixo dir-vos que no us la podeu perdre.

 

 

 

 

← Tornar a Solitud