Una llegenda japonesa afirma que quan dues persones estan destinades a estar juntes, un fil vermell invisible lligat al dit petit de la mà els uneix des del dia que neixen. El fil no es pot trencar mai, i té el poder de lligar aquestes dues persones per sempre, malgrat la distància i les aparents diferències. Seguint aquesta idea, i amb el canvi que els anys produeix en dues vides tan diverses i allunyades, l’Àlex i el Bruno reviuen a Smiley, després de l’amor l’experiència sentimental nascuda a Smiley, una història d’amor, la comèdia romàntica d’en Guillem Clua estrenada a la Sala Flyhard el 29 de novembre de 2012. Després de fer el salt al Teatre Lliure, al Club Capitol, fer temporada a Madrid i generar diverses produccions internacionals, el dramaturg i director ens regala una nova dosi de la relació entre els dos personatges, més madurs, carregats amb una motxilla pròpia de desenganys, aspiracions i frustracions soterrades.
L’estructura manté aquella agilitat que s’esperava d’un trio artístic consolidat, que sembla haver generat un model propi en el que cada rol sap estar a l’alçada i suma pel col·lectiu. El ritme és trepidant, divertit, ben dosificat de principi a fi. Les referències a l’actualitat (tan horrible) hi aporten un aire lleuger, de comèdia de barri. I quan cal transcendència, romanticisme, ira o tensió, s’assoleix gràcies a la magnífica interpretació d’en Ramon Pujol, fresc i dinàmic, pura energia, i de l’Albert Triola, un/a autèntic/a drama queen, un artista de cap a peus. Ambdós proporcionen una experiència fantàstica, perquè omplen l’escenari sense esforç amb un domini de l’expressivitat destacable.
Potser el protagonisme de la idea del matrimoni, en una peça que trenca models i desfà la idea de l’ortodòxia de les relacions, grinyola una mica. La fa potser excessivament costumista i l’allunya del valor primigeni de l’addicció a l’amor. Però no molesta, és una idea que ja va néixer a Formentera, dirien els protagonistes, i va més enllà. D’acord. No he dit res. L’obra fa pensar, t’evadeix, et transporta. I tots i totes hi podem trobar, en algun moment, una frase per fer-la nostra, un petit relat de la nostra vida.
Quan els “per sempre” i el poder del destí és un llast més que no pas una il·lusió; quan la lluita primera és l’autoconeixement, aclarir què et cal per sobreviure, com vols viure i què no vols mai més reviure, més que no pas la recerca d’una altra persona que et completi, que et defineixi, que t’aporti el sentit que tu mateix no saps donar a la teva existència; quan la llegenda s’esgota… queda el teatre. Perquè està clar que allò que neix a la Flyhard porta la marca d’un destí d’èxit, i un fil (no sé de quin color) lligat al dit (no em feu dir quin) del públic amant del gran teatre, en petit format, i ja no es desfà mai dels mais.