Síndrome de gel: L’Europa apàtica

Síndrome de gel
10/04/2022

Clàudia Cedó i Mohamad Bitari signen un text que posa l’atenció en un problema poc conegut entre nosaltres però que ja té més de vint anys: la síndrome de resignació. Aquesta estranya i misteriosa malaltia va començar a Suècia cap a finals de la dècada dels noranta. Afecta a nens i nenes refugiats, que al cap d’un temps d’estar en un nou país d’acollida cauen en una mena de letargia o apatia, deixant de parlar, de menjar i fins i tot de moure’s. En aquell moment, i només al país escandinau, es van registrar més de 400 casos. Ara fa uns pocs anys s’han trobat casos nous en altres països que també tenen una llarga quota de refugiats.

L’obra explica la història de dues germanes -record de les nenes que van ser tristament conegudes per la foto guanyadora del World Press Photo- que juntament amb la seva mare han fugit de la guerra d’Iraq. Però en realitat el que ens vol denunciar el text és l’actitud de l’Europa adormida i també apàtica que veu un problema greu i no sap com resoldre’l, malgrat les bones intencions i el treball d’alguns professionals conscienciats. Síndrome de gel segueix precisament la feina d’una doctora recentment jubilada i una treballadora social (excel·lents Muntsa Alcañiz i Judit Farrés) que volen ajudar a les nenes, tot i trobar-se amb impediments legals, interessos polítics i una incomprensió burocràtica generalitzada.

El muntatge de Xicu Masó i també el text de Cedó han volgut retratar amb detall l’ambient hospitalari, i la veritat és que ho aconsegueixen… tot i que potser el resultat encotilla en excés una història que sembla que vol agafar el vol -igual que ho feia Una gossa en un descampat– i que en canvi es queda ancorada en l’explicació de la malaltia i el seu procés. Entenc que quan es tracta un tema tan poc conegut pel públic es pot caure en certs paranys, però això no ha impedit que s’hi introduïssin altres temes com el racisme, el masclisme o la lluita de poder. Temes importants que afecten a personatges secundaris i que a vegades reforcen la trama, però en d’altres moments la diversifiquen sense massa sentit.

En resum, un muntatge necessari i ben produït que acaba explicant allò que pretenia i que posa el focus -potser amb un xic de paternalisme- sobre una situació molt greu.

← Tornar a Síndrome de gel