Tot el que necessites per anar al teatre

Si mireu el vent d'on ve: Una família dominada per una mare possessiva

Si mireu el vent d’on ve
27/02/2018

Vam esperar al dia del col.loqui per poder gaudir d’aquesta esplèndida proposta, escrita per Nell Leyshon, traduïda de l’anglès per Marc Rosich i dirigida per Fernando Bernués.

Una escenografia de Max Glaenzel, autènticament impactant, supèrbia, de les que et deixa bocabadat al punt d’entrar a la sala. Els actors a escena, esperen. Els ulls no poden abastar la immensitat d’un espai delimitat per les parets que conformen una mena de capsa tancada, on aquest món rural esdevé claustrofòbic, trist i fred.

És tardor, els dies són curts i les fulles i les pomes cauen dels arbres en una finca rural d’Anglaterra. Compartim amb la família un dia de les seves vides, un dia especialment dur marcat per la mort i el funeral del cap de família.

A la primera part l’atenció queda centrada a l’interior de la casa, on comencem a intuir les relacions entre els membres de la família i on se’ns plantegen un munt de preguntes que en caure el telo a la mitja part no han tingut resposta.

A la segona part centrem l’atenció en l’exterior de la casa, els camps i les pomes, i comencem a entendre les relacions de dependència d’aquesta família dominada per una mare possessiva.

Una finca en procés d’abandonament, on els arbres no estan podats i les pomes no estan recollides. Una dona aparentment fràgil, però molt manipuladora, que vol controlar “els seus homes” fent fora les dones que suposen competència, començant per la seva pròpia filla.

Emma Vilarassau ens ha interpretat, una magnifica Irene (potser una de les millors interpretacions que recordem), de caràcter dur i obsessionada a mantenir el seu fill a la casa perquè ocupi el lloc del pare. És l’hereu. No li vol xicotes ni família, i el noi viu dominat per ella incapaç de prendre decisions.

Ella també se n’ocupa del seu germà, una extraordinària interpretació de l’Eduard Farelo, que l’interpreta d’una manera molt creïble, un disminuït psíquic que viu feliç, en la seva permanent innocència, i que vol acontentar a tothom. Un nen gran que es deleix perquè la germana li expliqui contes.

La Brenda és la germana bessona del Roy, la filla “rebutjada” que s’enfronta amb la mare de la qual està distanciada. També manipuladora, a la seva manera, intenta provocar la rebel·lió del germà.

I l’única persona aliena a la família és la Linda, de la que el fill havia estat enamorat i que havia estat allunyada per la mare com una “fruita prohibida”.

Nosaltres creiem que es tracta d’una història senzilla en un món rural tancat, on no passen grans coses, però on les relacions i conflictes familiars es viuen intensament i segurament prenen una major importància que en altres entorns més oberts. Una història que potser pot resultar lenta i avorrida per alguns espectadors, perquè està explicada d’una manera pausada i s’allunya de les preses i a l’obligada i continuada acció, a la què ens obliga la societat en què vivim.

Un text amarat de poesia que ens parla d’un món rural, ja en extinció, que sobreviu gràcies a aquestes famílies tancades i conservadores on els odis i els ressentiments entre els membres de la comunitat també sobreviuen.

La nostra valoració és de 8 sobre 10

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

← Tornar a Si mireu el vent d'on ve