L’autoestima i l’egocentrisme son dos motors que marquen la vida d’algunes persones. Tenir apreciació per la mateixa persona és important, però el límit s’estableix quan aquesta fa del món el seu jo personal. Aquesta decisió té conseqüències per a la persona, però sobretot per a totes aquelles altres que transiten al seu voltant i les quals surten perjudicades per les seves imposicions.
Mia Parcerisa dirigeix i adapta la famosa obra d’Oscar Wilde que explica com Salomé, princesa, verge i desitjada per tothom, es converteix per culpa de la passió i la vanitat en la culpable de la mort de Iokanaan (Joan Baptista, segons la tradició bíblica). El text és un cúmul de passió, histèria, extravagància i vida, com no pot ser una altra manera en Wilde. I en aquesta producció, aquest relat es transforma també en tot això a nivell visual i escenogràfic.
Amb pocs elements a escena, només amb els cossos dels i de les intèrprets i les seves vestimentes es va construint un relat que arriba als límits emocionals. La passió, la diversió i la seducció, es transforma en ràbia, odi i venjança amb rapidesa. Una escalada a la bogeria humana que interpreten amb una entrega increïble les actrius i actors de la companyia. Cadascun/a desenvolupa el seu paper amb la intensitat en què demanda els seus personatges. Un exemple clar és Júlia Genís que, com a Salomé, es transforma a mesura que va avançant la narració, i de la bondat i l’amor es descobreix enmig de la gelosia, la ràbia i la venjança, per acabar en una tristesa profunda que l’esquinça de dalt a baix. Uns sentiments que es van adquirint en el seu rostre, el seu moviment dalt de l’escenari i les seves paraules cada vegada més enverinades. Per la seva banda, Pau Oliver com a Herodes també pateix un canvi substancial quan sucumbeix al desig i queda destrossat per les conseqüències. Uns matisos que queden reflectits en tots els i les intèrprets a poc a poc, construint un relat potent i extravagant que sacseja al públic.
Una proposta molt interessant i potent que a vegades es passa una mica amb la intensitat dalt de l’escenari. L’espectadora pot quedar saturada en moments de reiteració d’algun tram que, tot i necessari per estructurar el relat, potser es passa de repetitiu i bloqueja al pati de butaques.
Aquesta és una oportunitat perfecte per veure el treball de la companyia La Cremosa, un grup teatral que aposta per textos complexos plens de matisos on es poden explorar les emocions i vileses humanes amb total obertura de cara al públic.