Vam conèixer la companyia La Cremosa amb una obra que ja era tota una declaració de principis: Purificats, una peça extrema i maleïda de Sarah Kane. Ara semblava que havien canviat de direcció o de fórmula escènica, ja que havien triat un text clàssic (igualment extrem i atrevit) d’Òscar Wilde, però el resultat final és una mena de continuació del seu primer exercici teatral. I és que La Cremosa no ha abandonat en absolut el risc, el gust per l’atreviment formal i la investigació de noves tècniques que ajudin a parlar del desig, de l’obsessió, de l’erotisme des d’un punt de vista asèptic i quasi entomològic.
Salomé ja va tenir a casa nostra el rostre de Margarida Xirgu, Núria Espert i, no fa massa temps, de Belén Rueda en una discutible versió que defugia el text de Wilde i optava per una barreja més contemporània. El mèrit de Mia Parcerisa (directora i adaptadora) és que respecta les paraules de l’autor irlandès però sotmetent-les a un estil particular i força definit. I aquí és on veiem que les opcions escèniques més arriscades i brutals encaixen bé i no desentonen amb el text original. Fins i tot la matisada gestualitat o el to de lletania impostada resulten quasi naturals i coherents dins de la proposta.
Sé que l’estil de La Cremosa potser no és per a tots els públics, però s’ha de reconèixer que darrera de la seva imatge extrema hi ha una proposta seriosa, un estudi molt minuciós dels recursos teatrals i uns actors solvents i molt ben dirigits. Crec que la Salomé de Júlia Genís o l’Herodes de Pau Oliver són de primer nivell, amb una força i una potència que ja voldrien moltes altres produccions. A part, l’aparell estilístic que ho envolta tot aconsegueix imatges que t’atrapen com a espectador i que costa oblidar, tot i dies després d’haver vist l’espectacle.