Safo: Enigmàtica però eterna i sempre viva

Safo
22/07/2022

El teatre és un dels elements més preuats de l’educació col·lectiva i és per això que agraïm aquesta posada en escena d’una de les dones més enigmàtiques i misterioses de la història de la poesia. Se’n sap tan poc que ens hem hagut d’imaginar-la. Només la coneixem a partir dels 100 versos que han quedat dels nou llibres que s’havien recollit a la biblioteca d’Alexandria. El papa Gregori VII els va fer cremar per immorals i perquè incitaven al pecat. Eren més de 12000 versos que s’havien conservat i intuïm més que sabem d’ella a partir dels pocs elements que han dit altres poetes com Ovidi. Plató la va anomenar la desena musa.

I han estat tres dones les que ens han regalat aquest homenatge a una dona que va ser una “influencer” en aquell temps, que va escriure la poesia lírica més íntima que s’havia fet fins aleshores, que va tenir el valor d’escriure en una societat misògina i masclista i que a demés va  cantar a l’amor amb d’alguna de les seves alumnes.

Els pocs versos que ens queden de Safo els podem trobar traduïts al castellà del grec antic per Juan Manuel Macías i Aurora Luque. Recentment s’ha publicat en català “Safo de Lesbos. I desitjo i cremo: poesies incompletes” amb la magnífica traducció d’Elies Creus.

María Folguera ha estat l’encarregada de recollir alguns dels textos conservats i Christina Rosenvinge de posar-hi música i cantar-la. Marta Pazos dirigeix una obra elegant, de gran lluïment estètic i unes coreografies senzilles però efectistes de María Cabeza de Vaca.

És un espectacle sense pretensions, moltes vegades pueril i naïf. Una dels pocs poemes que es conserven sencers és l’oda a Afrodita que comença “Tu que seus en un tron resplendent inmortal Afrodita!” es vulgaritza en una banyera arrossegada per les dames.

Malgrat l’elegància en els moviments, la voluptuositats de les  túniques i els vels mostrant de manera sinuosa els cossos de les donzelles-alumnes, l’obra no arriba a transmetre els sentiments de Safo. Alguna de les coreografies són d’una gran força, d’altres són dirigides al lluïment de la  Rosenvinge, com si fos un musical dedicat a ella i no a Safo. Les ballarines són Irene Novoa, Juliane Heinemann, Lucía Bocanegra, Lucía Rey, María Pizarro, Natalia Huarte  i Xerach Peñate i fan el paper que els demana la direcció.

La  música electrònica no és la més adequada per acompanyar les estrofes sàfiques que es cantaven puntejant les cordes de la lira com la de l’Oda a la gelosia, d’una extrema sensibilitat i bellesa.

Safo es mereixia molt més o potser jo en tenia unes altres espectatives

← Tornar a Safo