És el tercer muntatge de la Companyia Rhum & Cia després de Rhum (2014) i Rhümia (2016). Van començar com un homenatge al pòstum pallasso Joan Montanyès “Monti”. El quintet de pallassos (Jordi Martínez, Joan Arqué, Pep Pascual, Roger Julià i Mauro Paganini) dirigits per Jordi Aspa ha modificat una mica la seva composició. Jordi Martínez (l’hem trobat a faltar) ha estat substituït per Piero Steiner qui comença i acaba l’espectacle amb profundes reflexions sobre la identitat del pallasso. “Che cosa sto cercando? Sto cercando la identità”. “Chi ha detto quel finale doveva éssere glorioso?
Res a veure amb el primer espectacle de la companyia. Han passat del teatre clàssic a un treball de laboratori i d’investigació. És una obra de culte molt intel·lectualitzada i conceptual. Les històries surrealistes van més enllà de l’objectiu de fer riure a petits i grans. És un cant a l’ofici de pallasso en totes les seves vessants: l’alegria, la tristesa, la nostàlgia, la transmutació, la transgressió o la transformació fent al·lusions constants a l’actualitat. Per donar força a la idea d’identitat, utilitzen projeccions en vídeo d’opinions diverses sobre l’ofici.
L’escenografia és àgil i canviant tot i que la distribució anterior de tres grades era molt més propera que l’actual pati de butaques a una sola banda del teatre.
El moviment, la música, l’expressió corporal i facial són, com sempre, sorprenents i fan que la paraula no sigui necessària. No deixa d’admirar-nos la seva professionalitat.