Les històries es construeixen a partir de moments clau que decideixen un camí. O així queden en la memòria de les persones. Es construeixen relats amb diferents anècdotes convertides en baules d’una cadena fins a un dia determinat, aquell que va començar-ho tot o que va posar-hi fi.
Un jove estudiant de periodisme es troba en una discoteca, aquest és el punt de partida que ha decidit fer servir per explicar al públic aquesta història. És aquí, en un lloc més aviat sòrdid i poc agradable, on també presenta a l’Òscar, l’altra cara d’aquest relat. Un amic que aviat l’espectadora sabrà que és molt més que això.
El text és el relat directe i sincer d’un amor que consumeix. Iván F. Mula estructura la narració en tres segments que coincideixen amb punts temporals claus de la relació entre el protagonista i el seu amic. Mula, a través de Roger Vilà, mostra íntegrament l’interior del protagonista en cada moment, el deixa despullar-se emocionalment davant de l’espectadora i aquesta el rep oferint-li tot l’espai que necessiti. El públic escolta i es reconeix moltes vegades en alguns dels diàlegs, i neix així un somriure trist compartit que crea encara més connexió amb l’escenari. Montse Rodríguez ha sabut agafar aquest text tant personal i exportar-ho a un escenari íntim, ple d’acció i moviment, on la música és una intèrpret més que va tramant els diferents espais. Les coreografies gestuals dels personatges componen una estructura molt atraient.
Roger Vilà i Mireia Sala son l’equip perfecte de narradors, amb ritme i sincronia total. És impossible imaginar-se un altre tàndem tan ben compenetrat. Vilà desapareix totalment i és el protagonista qui amb les seves paraules i els seus moviment posar forma a uns sentiments que el consumeixen, que sap que no li aporten res de bo, que l’obliguen a ser qui no és… però que el dominen més del que ell voldria. I tot això que exposa el text, sense Vilà no seria igual. La seva entrega i passió desperta a cada espectador/a i l’empeny a seguir-lo en la seva narració. Sala és tremenda, amb una força interpretativa que contagia a tot aquell que hi a dins i al voltant de l’escenari, irradiant una energia inigualable. És una de les grans descobertes d’aquesta producció. Com a suport inicial en la història narrada per Vilà, aviat es converteix en un pilar fonamental que ajuda a encaixar totes les peces foranies al protagonista.
Petita o gran narració? Això és igual, el fons de tot allò que s’exposa a l’escenari, les preguntes i el reflex que provoca és el que realment importa. Les històries reals, que exploren les emocions son les que més arriben al públic, i aquest és un gran exemple.
