Jordi Prat i Coll és partidari de l’artifici, de la teatralitat del teatre, de no amagar-la en nom del naturalisme i de la mímesi que, sovint, ofega la poesia. Els tres protagonistes de Requiem for Evita (a mi em va tocar l’Ivan Labanda, que es torna amb l’Anna Moliner) deixen al descobert, des d’abans de començar, la convenció, el joc al que se’ns proposa jugar.
Desapareix la quarta paret i els espectadors ens convertim en assistents a la missa en honor d’Eva Duarte Perón, personatge amb el qui repeteix el director, després d’haver dut a escena Eva Perón, de Copi, i que, de fet, serveix per fogacitar totes les deïficacions antigues i modernes que fabriquem contínuament per necessitat de sustentació de la fe com a vincle amb aquelles expectatives que ens havíem creat durant la infància.
La mirada del dramaturg és irònica i posa en qüestió el personatge d’Evita que, en el seu moment va ser assumit sense matisos, com ho va ser Maradona, Gardel, George R. R.Martin… però també Brahma, Jahvé… L’humor i les cançons, la copla, Broadway, i l’estracanada esdevenen el distanciament que s’autoexigeix algú fascinat pel personatge deïficat però capaç de riure’s de l’exalçació d’homes i dones. contadictoris per definició.
Ivan Labanda i Jordi Vidal desactiven el naturalisme il·lusori i, a canvi, activen el públic, que com en tantes altres obres de Prat i Coll, participa a cada funció perquè és l’última baula en el procés representatiu i no un simple observador innocent amagat a la platea.
Una hora i vint minuts amb el somriure dibuixat a la cara, què més volem? Intèrprets brillants amb la vis còmica pujada per a celebrar un rèquiem per Evita i una festa per al teatre. Des d’avui mateix, ens declarem Peronas, de cap a peus, i praticollistes també, ole.