És injust quan se suposa que els cuidats i la responsabilitat afectiva recau irremeiablement en mans d’algú que no ho ha demanat, però a qui la consciència i el deure intern li diuen que s’ha de fer càrrec d’una situació que no ha provocat. Més injust és encara que aquells/es que s’acomoden a aquesta situació no tinguin ni la decència de pensar, per un moment, que hauria de facilitar les coses i agrair el sacrifici que està fent l’altra persona per tenir cura d’elles.
El Refugi és el lloc que l’Amy ha creat pels seus germans després de la fugida dels seus pares. Uns progenitors que no van poder ni voler afrontar els problemes, ni buscar solucions, i que van trobar una facilitat gens culpable, pel que sembla, en marxar i no mirar enrere. La germana gran s’ocupa d’en Nat, que està malalt i s’aprofita de la situació, i de la Becca, una adolescent de 16 anys que només busca atenció amb la seva manera de fer. En aquesta voràgine de vida, arriba en Sam, que comença sent el xicot de l’Amy per convertir-se en un més d’aquesta família atípica.
El text de Jessica Goldberg navega en el drama d’una vida i uns somnis trucats per a un pes recaigut i acceptat per una jove que tenia un futur obert i que se sacrifica pel benestar dels seus germans, al mateix temps que exposa l’egoisme i l’aferrament ferotge d’aquells que, còmodes en la situació de víctimes i cuidats, no fan el pas ni tenen la intenció de fer cap canvi per millorar la vida de tots els que componen la família. Un text dur i aspre que provoca incomoditat al pati de butaques i també un rebuig envers a tots els personatges, els que accepten la situació i els que no veuen més enllà.
Mònica Molins dirigeix aquesta traducció de Carlota Subirós amb una mirada directa i crua, que no endolceix cap personatges ni les seves decisions. A poc a poc, i a mesura que avança el relat creix la ràbia que sent l’espectadora davant la situació que s’està desenvolupant i desitja una resolució extrema que acabi amb la situació. Potser aquest és el problema d’aquesta producció, i és que aquest esclat final que desfogui d’alguna manera la història no arriba. Una narració que mostra des del principi cap a on aniria, acaba amb una resolució massa òbvia i gens impactant. L’espectadora es queda decebuda davant d’una falta de gir final que compensi el llarg periple, ja sigui cap a una zona més alliberadora o cap a una altra més fosca.
El repartiment està format per Laura Roig, Lua Amat, Joan Esteve i Daniel Mallorquín, que van construint el seu personatge a mesura que el relat va avançant. Es van acoblant a la trama i la seva experiència es va acumulant en les seves interpretacions donant un pes feixuc als seus personatges, cosa que ajuda a crear un ambient tens que dona més pes a la història i a allò que vol transmetre. Roig va mostrant a poc a poc la claustrofòbia que Amy sent dins les quatre parets de casa seva, com l’afoguen els seus germans i les seves demandes, i aquest patiment es trasllada fàcilment al públic deixant-lo exhaust.