Aquesta és una obra que ens parla d’una família desestructurada, on els seus integrants es mostren incapaços d’adoptar els rols que els hi corresponen i fins i tot es veuen obligats a adoptar-ne alguns que no els hi pertoquen. És el cas de l’Amy, la desafortunada protagonista d’aquest drama familiar de Jessica Goldberg, estrenat en el 2000 i traduït a diversos idiomes. L’Amy està atrapada a la seva pròpia família, com a cuidadora i com a responsable única dels seus dos germans. Però no és la única, ja que la resta de personatges –fins i tot l’element extern que arribarà a la casa- també es perden buscant un nucli familiar que anhelen… però que en el fons no els hi fa cap bé.
Com escapar de les obligacions que un assumeix sense proposar-s’ho? Com construir una família quan el model a imitar ja està destruït de base? Què han de fer els personatges per escapar del destí que els hi ha tocat? Tot això és el que es pregunta l’autora en una sèrie d’escenes que van transitant entre un peculiar costumisme i petits esclats de violència. Sembla com si la història s’estigués coent a foc lent, però de tant en tant algú avivés el foc i la situació arrenqués de cop el bull… però sense arribar mai al màxim. Això fa que les transicions, les interpretacions i també el ritme intern de l’obra se’n puguin ressentir. Només una direcció molt afinada i uns intèrprets molt dúctils poden donar amb el to adequat, i potser en aquest cas només s’aconsegueix l’objectiu en moments concrets…
Sigui com sigui, destacaria un final que potser no convencerà a tothom però que és el més lògic possible tenint en compte la realitat dels protagonistes. En tot moment l’autora no busca dinamitar les situacions sinó que es deixa emportar per les reaccions més comunes i esperades dels seus personatges. Un fet que és d’agrair, encara que el conjunt pugui resultar massa desesperançat.