Què fer quan el món està en flames i només uns pocs decideixen el destí de la resta? Ens hem de resignar a esperar com esdevindran els fets o hem de lluitar i alçar-nos per defensar allò en què creiem? A priori sembla una tria fàcil, però no ho és tant quan tu has de posar el cos, mentre els poderosos es serveixen d’una tanca impossible de saltar.
L’obra escrita i dirigida per Lali Álvarez és un monòleg en primera persona que reviu al jove Carlo Giuliani, assassinat el 20 de juliol de 2001 a Gènova durant la cimera, i contracimera, del G8. El protagonista d’aquesta història explica els seus darrers dies, mentre copsa el sentiment general d’impotència i indignació de la població de la ciutat, i d’altres països, davant una reunió que va “segrestar” la llibertat de circulació i reunió a la ciutat per assegurar que els líders polítics del món tinguessin una trobada tranquil·la.
Vaig poder veure l’obra protagonitzada per l’Oriol Pla al 2017 i la veritat es que feia patir confrontar el record d’aquella primera vegada, tan viu en la memòria, amb aquesta nova reposició. Però era un neguit innecessari perquè Pau Bondíez absorbeix tant al públic que qualsevol comparativa queda oblidada. És cert que el text és molt potent i que deu anys després continua molt vigent -potser més que mai-, i això ajuda a un espectacle molt ben muntat i executat. Això sí, per a aquelles persones que ja hem vist la producció sí que potser falta alguna modificació en l’obra, no en el text, sinó en la posada en escena o el moviment sobre l’escenari. Aquesta mateixa disposició fa que no hi hagi algun element diferent o de sorpresa que aboqui a l’entrega total.
Amb un llenguatge planer i directe, el Ragazzo del títol explica al públic cara a cara les seves inquietuds i les seves pors, la seva filosofia de vida i els seus somnis. I enmig d’aquesta revelació de secrets també fa una radiografia de la situació social i política de la seva ciutat en aquell moment. És capaç de transmetre la voluntat de canviar les coses, però també la sensació de perill a cada pas. Tot això, s’amaneix amb moments divertits i alegres, enamoraments i curiositats que no tenen res a veure amb el nucli de la trama, però que atorguen l’espai i el descans necessari entre tanta intensitat i els fets ocorreguts.
Bondíez fa un paper magnífic, connecta amb l’espectadora des del primer minut i l’agafa per no deixar-la estar fins al final i, fins i tot llavors, hi ha un lligam que es manté en les respiracions finals, quan tota la sala intenta pair uns fets i un espectacle difícil d’oblidar.