El passat 25 de juny es van complir deu anys de l’estrena de Ragazzo a la Nau Ivanov. En aquell moment ningú sospitava de la influència d’una obra que va guanyar molts premis, que va girar durant vuit anys i que va suposar el reconeixement definitiu d’Oriol Pla. Ara s’ha cregut convenient rescatar-la, i també buscar un actor que pogués afrontar un repte majúscul i gegantí com aquest. Vist el resultat, crec que l’atreviment ha valgut la pena.
Ragazzo és una obra que surt de les entranyes, de la voluntat d’explicar una injustícia. La història de Carlo Giuliani, l’activista antiglobalització assassinat a Gènova el 2001 quan es celebrava la cimera del G8, és la història d’un noi que no entén la violència ni la comparteix però que al final acaba essent víctima d’ella. Lali Álvarez explica la quotidianitat del personatge i intenta fugir de maniqueismes o adoctrinaments. El gran encert de l’obra és interpel·lar directament al públic i ficar-lo enmig de la trepidant escena final, on es fa difícil no sentir el vertigen i la impotència que generen aquest tipus de situacions. Cadascú traurà les seves conclusions i és ben lliure de fer-ho. De fet, no hi va haver judici formal al policia inculpat i encara ara es desconeixen molts detalls d’un cas confós i molt polèmic a Itàlia
Pau Bondiez assumeix la tasca de substituir a Oriol Pla, que va encaixar a la perfecció en un paper tan exigent físicament com interpretativament. Sense entrar en comparacions, que no són mai justes ni encertades, podem dir que Bondiez es lliura a la causa amb unes ganes i una empenta que presagien grans coses en un futur molt proper. Ragazzo requereix energia, però també control, i l’actor sembla que ho sap dosificar molt bé. Potser caldria vocalitzar una mica més en determinades escenes, però crec que el repte s’ha superat i els petits esculls s’aniran polint funció rere funció.