El que ens planteja Quina Feinada!, adaptació de l’èxit de Broadway que suposa la tornada de Ventura Pons a la direcció teatral, és com a mínim interessant. Un únic actor sobre l’escenari interpretant de forma frenètica a una desena de personatges diferents.
No obstant això, és una pena veure com l’obra cau en una repetició constant de petits gags independents que a cap moment fan avançar la trama ni l’estat del personatge principal. Potser funcionaria millor si existís algun tipus de conflicte que connectés els personatges de les diferents trucades o si poguéssim ser testimonis d’un ventall d’estats anímics en el protagonista.
El personatge principal sembla estar en el mateix estat anímic constantment, l’estrès més absolut. Això podria donar-li un bon ritme a l’obra, però necessitem contrastos de ritme perquè la cosa no es quedi estancada. La repetició dels gags sense cap direcció concreta fa que la trama quedi totalment paralitzada i perdem l’interès.
Cal reconèixer el mèrit de Roger Pera al mantenir-se en l’energia més alta durant tota l’obra i la seva gran capacitat per desdoblegar-se en diferents personatges en qüestió de segons, fins i tot jugant amb els errors del directe i establint una complicitat amb el públic. De totes maneres, seria interessant que es recolzés una mica més en el cos per no dependre tant dels diferents registres de la veu i evitar així caure en l’estridència en alguns casos.
En definitiva, un interessant exercici actoral que per desgràcia no aconsegueix modular l’energia ni el ritme de la trama i amb el qual resulta complicat connectar.