Tot el que necessites per anar al teatre

Que rebentin els actors: L’ombra de Daulte és allargada

Que rebentin els actors
29/04/2018

Gabriel Calderón va escriure aquesta obra a partir d’una frase de l’expresident uruguaià José Múgica, en la que venia a dir que les preguntes i dubtes que encara genera la dictadura d’aquell país es podrien respondre quan tots els seus protagonistes estiguessin morts. L’autor agafa aquesta premissa, i en un exercici d’espiritisme teatral fa coincidir vius i morts, passat i present. Solapa diverses temporalitats per demostrar que en ocasions és el passat el que no vol parlar, ni es vol reconèixer a si mateix. Estem, per tant, davant d’un text que ens parla de memòria històrica, però que en lloc d’abocar-se a fer teatre polític s’endinsa en el gènere de la ciència ficció. Una proposta que recorda molt el teatre argentí que va desembarcar a casa nostra cap el 2003 amb Javier Daulte al capdavant, i que actualment arriba molt de tant en tant, de forma aïllada…

Que rebentin els actors suposa,-a l’igual que 4D’Òptic o La felicitat– un exercici teatral lliure de prejudicis, de regles i de formalismes. La peça comença amb un narrador que es dirigeix directament al públic, que l’increpa i que el va guiant al llarg de l’obra. Un narrador que para l’acció, que la fa anar endavant i endarrere, i que s’acaba prenent la llibertat d’entrar finalment com a personatge clau de la història. Sé que aquest recurs pot semblar a estones una mica capriciós, o fins i tot bàsic, però l’espectacle sap salvar molt bé el que en un altre lloc podrien semblar errors o mancances narratives. El fet de deslliurar-se de tot, permet precisament que tot valgui, que tot sigui acceptat. Així, el públic accepta que a la porta del costat hi hagi una màquina del temps, o que els personatges es vagin descomponent en escena, o que darrera d’una altra porta s’amagui el caos, la fi del món… tal i com el coneixem. S’accepta també que els actors parlin a una velocitat exagerada i que es peguin, s’insultin o exagerin algunes situacions. S’accepta perquè estem davant d’un teatre que molts reconeixem, i enyorem. Un tipus de teatre que ens va fer obrir els ulls i la ment fa uns 15 anys, i que ha influït molt a la nova dramatúrgia catalana, encara que això també sigui a vegades un secret inconfessable.

← Tornar a Que rebentin els actors