Potser somiar: Passeig per un espai temporal de l’ànima

Potser somiar
31/01/2022

Anem al Versus Glòries i a una nova proposta dirigida per Roc Esquius. No és la primera col·laboració del Roc amb el Sergi i espero que segueixin unes quantes més.

Amb aquesta obra, l’autor Antonio Tabares fa fluir una petita història plena de tendresa sobre la paradoxa de l’existència, la por de la pèrdua i l’angoixa de l’absència. Diuen que la màgia i els somnis caminen agafats de la mà. Que sense somnis no hi ha màgia i que sense màgia els somnis no s’esdevindrien.

Aquesta comèdia ens parla de la vida i la mort amb tocs d’humor. Una noia, una gran Rafaela Rivas, mor en el quiròfan en una operació de cor. De cop i volta ens trobem en una habitació blanca amb un personatge enigmàtic. A partir d’aquí ens movem en diferents històries entrellaçades una amb altre.

Les diferents històries que veiem entre Antonio del Valle i Rafaela Rivas se’n van encreuant i veiem al final de tot el desenllaç de tot. Sembla que ens movem entre la penitència d’un personatge o d’altre fins al final.

Inicialment no saps on som. Fins que de mica en mica estem en aquella transició entre la vida i la mort, el limbo esperant que algú somni amb nosaltres per poder avançar. És amb aquest joc amb el qual va tota l’obra. Jugar amb nosaltres amb la poca informació que ens van donant a comptagotes. Aquest estat de no saber on som exactament i no saber quin paper juga el personatge de Ramon Godino. Vas pensant que és un personatge o l’altre important, fins que dius “ara, ja sé qui és!!!”

El fet d’estar al limbo, o és el que sembla, dóna un punt afegit a l’escenografia. Que inicialment sembla molt freda amb dos panells blancs fins que es veu el sentit durant el transcurs de l’obra.

Pots verure la resta de la meva opinió al següent enllaç

A més, ara hem tingut la bona noticia que prorroguen uns quants dies més per tenir temps d’anar a veure’ls.

← Tornar a Potser somiar