El teatre com una eina terapèutica
Pots ser tu, puc ser jo és una obra molt original, la dramatúrgia de la qual és del conegut i molt reconegut Joan Lluís Bozzo acompanyat en aquesta ocasió per Mariona Bosch de la Cruz i basada en una història propera. Quatre actrius, dues mares i dues filles interpreten diferents situacions de patiment i malestar mental molt freqüent en adolescents. La llarga experiència de Bozzo en dramatúrgia i direcció escènica li permet utilitzar els recursos que calen per arribar a un gran públic i remoure el que sigui per aconseguir millorar algun tema, en aquest cas, l’atenció a la salut mental dels adolescents. La finalitat del teatre, i el Bozzo ho sap molt bé, és entretenir però també te finalitats educatives, formatives, divulgatives i si pot remoure consciències i crear alguna cosa més quan la gent surt del teatre, ho haurà aconseguit amb nota.
El format que utilitza és de teatre documental amb una part representada per dues parelles mare-filla, interpretant totes elles molt bé una situació concreta en forma de píndoles teatrals que tracten sobre autolesions, intents d’autòlisi, abús sexual, bulling o trastorns de la conducta alimentària. Entremig exposen de manera projectada informació estadística sobre els problemes descrits en l’adolescència i algun vídeo o imatges de dibuixos fets per noies en tractament.
De tot això ha nascut la productora Enraona Teatre que té com objectiu millorar l’atenció, prevenció i tractament de les conductes disfuncionals de molta gent jove lluitant contra l’estigmatització i la marginació que comporten encara més malestar.
Després de la funció, i de manera ja anunciada hi havia un col·loqui moderat per la representant de Enraona Teatre amb professionals de ITA (Instituts de Trastorns de l’Alimentació) i per les mateixes actrius que no anomeno perquè tenen diferents repartiments segons els dies de la funció.
La platea del Poliorama estava a vessar i poca gent va marxar abans del col·loqui. Les mans aixecades constantment demostraven l’interès que havia despertat el tema. Crec que va ser el més interessant de tota la funció. No es va parlar de l’obra sinó que va ser una participació espontània de persones (la majoria mares) que tenien al seu càrrec algun/a adolescent amb algun dels problemes que s’havien plantejat. El col·loqui es va crear entre la taula i el públic i també entre els assistents al debat que es passava informació, que compartia, quedava per trobar-se després, es passaven el contacte i tot va ser com una gran teràpia de grup alliberadora.