És una història d’amor en la que apareix la mentida per la por de ser rebutjat. Són històries eternes que es poden donar en qualsevol relació entre dues persones.
En aquest cas és una història verídica que va passar fa 3 anys en el barri madrileny de Malasaña i que va tenir un ressò mediàtic important. Una agressió homòfoba que no va ser, una denúncia que va ser mentida i que va tenir conseqüències entre les comunitats LGTBI perquè qüestionaven els delictes d’odi tot i que segons l’últim informe de la Fiscalia General de l’Estat, les condemnes per denúncia falsa des de 2009 suposen un 0,0074% del total. Aquestes dades són utilitzades pel director de l’obra, Nelson Valente en algun moment de l’obra per situar-la a l’actualitat.
L’autor d’aquesta peça és Pau Coya i la va presentar al IX Torneig de dramatúrgia de les Illes Balears.
Una història així no es podia relatar de manera lineal. Pau Coya en fa un text àgil, amb girs inesperats en l’argument i petits moments metateatrals que ajuden a treure tensió als fets. El text i la direcció de Nelson Valente et van portant de la mà al coneixement de la situació en forma de thriller psicològic vibrant, ben elaborat i que camina a poc a poc amb una senzillíssima escenografia de Paula Font enriquida amb el mestratge de Bea Vergés en el moviment. El treball de cos amb la Vergés potencia imatges poètiques que expliquen perfectament la complicitat i desig entre els dos. Hi ha alguna escena d’una bellesa extraordinària que demostra el profund coneixement de la Vergès sobre el cos i les emocions.
Dafnis Balduf i Albert Salazar fan una parella increïblement ben coordinada. Els uneix l’amor i la mentida. No necessiten cap element accessori. Ells dos omplen l’escenari amb els seus pensaments i sentiments amb unes actuacions magnífiques. Balduf fa canvis de personatge amb una rapidesa increïble sense cap canvi de vestuari, fisicalitat o de veu evidents però hi ha alguna cosa en la seva presencia que et fa saber que ha canviat el personatge. Enlluerna veure com dos personatges en diferents ambients coexistint en el mateix espai escènic puguin fer viure el relat d’una manera tan clara.
Salazar treballa amb una veracitat que deixa sense alè. Com a A.K.A, obra inoblidable, la denúncia falsa afecta en aquella ocasió al protagonista.
Perquè una obra com aquesta sigui rodona, l’autoria, direcció, actors, escenografia, moviment, llums han d’estar perfectament equilibrats. I això hem trobat en Pols de Diamant. És rodona.
