Cada experiència és pròpia i intransferible. Uns fets poden ser percebuts de diferent manera segons del punt de vista, allò que sent i pateix cada persona. Un consell pot convertir-se en una crítica, una recomanació en una imposició o una observació en una mala paraula. O potser és tot al revés. No és el mateix per a tu, per mi, per l’altra persona.
Victoria Szpunberg i Albert Pijuan s’aventuren a adaptar la premiada novel·la d’Eva Baltasar, Permagel. Un monòleg que explora els pensaments i sentiments, les pors i decepcions d’una dona lesbiana suïcida. Tres aspectes que tenen molt a veure amb allò que la turmenta, la preocupa i la fa sobreviure, tot i no voler.
Un text complex en la seva profunditat que connecta amb l’espectadora per la seva interacció directa i sincera des de la veu i el cos de la seva protagonista. El batibull de preguntes, pensaments i obsessions que atrapen i condueixen la vida de la protagonista no podrien estar més ben interpretats. Maria Rodríguez es fon amb el personatge i es transforma en una dona arrasada per les inseguretats, per la falta d’amor propi i el desig de ser important i imprescindible per a algú. És la seva força, passió i intensitat la que atrapa al públic, a qui no deixa respirar fins que s’apaguen les llums.
El muntatge és compacte i funcional, tot i que hi ha alguna posada en escena i algun element de l’escenografia que no acaba d’entendre’s gaire com, per exemple ,els quadres de les parets que no s’acaben de veure bé des de segons quines butaques o l’enregistrament en veu d’un tros del text final en comptes de fer-se en directe.
Una obra que té potència i exposa uns fets totalment subjectius, però que poden ressonar a l’espectadora, encara que sigui en alguns aspectes molt concrets. També és una molt bona oportunitat per veure a Rodríguez en el seu màxim esplendor.