Victoria Szpunberg i Albert Pijoan és un tàndem que pot fer meravelles com ens van demostrar a La Tercera Fuga. Aquí adapten la novel·la d’una escriptora reconeguda i premiada, Eva Baltasar, al teatre i ho aconsegueixen amb nota. Szpunberg la dirigeix i l’arrodoneix amb l’elecció de Maria Rodríguez Soto com a única intèrpret.
Amb el llenguatge ric i poètic d’Eva Baltasar, la protagonista explica el seu món interior riquíssim i impenetrable com la capa de gel permanent. L’actriu mostra les diferents capes de sentiments, l’avorriment, el cinisme, la desídia, la decepció, la rebel·lia i la disconformitat amb la realitat social i familiar. La protagonista s’aparta de les normes socials, del que és correcte i recomanable. Amb una fredor pertorbadora va explicant la seva intencionalitat suïcida. Cadascun d’aquests sentiments els expressa amb el to, amb els gestos, amb la mirada, amb tot el cos i fa present i real el text de l’autora. És un text molt emotiu que l’actriu fa brillar. Hi ha moments de tendresa absoluta com la compassió que li inspira una neboda de sis anys ingressada en un hospital. Té unes actituds molt dures respecte de la seva mare i germana, malgrat les quals, ens inspira simpatia.
L’escenografia de Paula González és clara i freda potser relacionada amb les escenes de l’hospital o amb el fred que l’envolta. Les projeccions a les parets que es descobreixen en un moment determinat i mostren unes pintures rupestres deuen tenir relació amb els estudis de Belles Arts de la protagonista.
Tot el cant que la protagonista dedica a la modernitat, al valor, al gaudi de la sexualitat compartida, a la voluntat de decidir el moment d’acabar amb la pròpia vida, a la crítica a tot allò que és vulgar, es desmunta en un gir de guió inesperat i necessari per donar sentit a l’obra i a una vida.