Macbeth aterra de tant en tant a la nostra cartellera, ja sigui en el seu format teatral (clàssic o transgressor, com el de Moreno Bernardi) o operístic. Un text tan immens dóna per a moltes visions, moltes lectures i algun que altre exercici narratiu o estilístic. La versió de Pau Carrió sorprèn sobretot per la seva imatge, absolutament fosca, tenebrosa i obscura. Una imatge que ja s’ha donat en altres ocasions (de fet, es tracta d’una de les obres més fosques de Shakespeare) però que aquí es reforça amb la indumentària militar i religiosa de Sílvia Delagneau, la il·luminació impressionista de Raimon Rius o els impactants element escenogràfics de Sebastià Brosa. Una maquinària tècnica perfecte per a una idea de direcció que s’ha portat fins a les últimes conseqüències. Però, a part de l’embolcall, ens arriba el missatge de la peça? Les interpretacions estan a l’alçada d’un text tan exigent?
Està clar que Carrió ha volgut que aquest Macbeth tingués també una lectura política i actual, i és que l’ambició desmesurada o la bogeria per aconseguir el poder absolut ens remeten de seguida a uns quants Macbeths que corren a dia d’avui per aquests mons de Déu. El crit de “pau i llibertat” del final és tota una declaració d’intencions. D’altra banda, Ernest Villegas afronta el difícil rol protagonista –estava pensat inicialment per a Julio Manrique- i la veritat és que se’n surt força airós, igual que Laia Marull en el no menys complicat personatge de Lady Macbeth. Potser és en els secundaris on veig més descompensació i on sorgeixen sorpreses inesperades. Penso que un cop més –i no és només un problema d’aquest muntatge- la crispació o la cridòria s’han imposat en algun cas per damunt dels matisos i els petits detalls. Errors amb solució que, malgrat tot, no enterboleixen un conjunt èpic i molt interessant.