Després de gairebé 20 anys de l’estrena original de Paraules encadenades, al seu moment protagonitzada per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, l’interès que pot suscitar una nova posada en escena té més de comercial que no pas d’artístic. El laberíntic text de Jordi Galceran va ser original i impactant fa dues dècades (i encara ho és, en certa manera), però el seu plantejament és tan tancat i mil·limetrat que poc espai li queda al director per aportar alguna cosa nova més que tornar a fer funcionar el seu engranatge impecable. En aquest sentit, Sergi Belbel duu a terme la seva funció d’artesà a la perfecció. L’espectacle aconsegueix la tensió i el ritme adequats, una atmosfera inquietant i unes bones interpretacions de David Bagés i Mima Riera. No obstant això, no podem obviar que es tracta d’un Galceran primigeni i que, tot i el seu enorme talent, actualment, el text té les de perdre comparat amb les seves obres posteriors. Els girs constants i l’estructura de trencaclosques són dues obsessions definitòries del seu estil que, amb els anys, s’ha anat polint i sofisticant fins a arribar a cotes tan altes de qualitat com El mètode Grönholm o Carnaval. Òbviament, en aquesta peça, aquest nivell òptim encara estava per arribar. De totes maneres, el muntatge continua sent un entreteniment magnífic i un deliciós joc macabre… malgrat que, des de la mirada actual, ara li veiem més les costures i els asos a la màniga sorprenen una mica menys.
Enllaç copiat!