Des que es va estrenar fa tres anys al petit diamant en brut de la Sala Flyhard no ha deixat indiferent a ningú. Tres anys seguits rebent aplaudiments i bones paraules per aquesta gran producció. Aquesta reestrena al Poliorama reprén el mateix camí i apostant fort per aquest triangle entre germans que es desborda després de rebre una gran herència. Una herència que queda fora dels esquemes de qualsevol persona que s’ha criat i ha passat tota la seva vida entre les parets de ciment dels pissos d’una gran ciutat com Barcelona. La carta de presentació d’aquesta comèdia és molt bona, però és que a mesura que avança el text ens reafirma les idees i només fa que ser immillorable. Certament trobar un símil sobre l’escenari és ben fàcil ja que els protagonistes prenen l’actitud més extesa en la societat, la de lamentar-se i no actuar per canviar la situació.
La màgia del text queda demostrada quan els personatges es van definint a poc a poc, amb les seves paraules i les seves accions. El públic va captant les idees i el tarannà de cada un d’ells, sense forçar la situació, a mesura que va evolucionant la trama. Dubtes existencials, revelacions, pixapins, experiències sense explicar i humor insensible… són algunes de les qualitats amb les quals es vesteixen els tres protagonistes i els servirà per decidir què fer amb les 512 ovelles que han rebut com a herència. “Ovelles” és una proposta que busca la complicitat del públic i se la guanya fàcilment des del moment en què hi apareixen bromes actuals, fet que li dona l’extra punt de frescor. Així és com es gesten les millors comèdies, textos amb la capacitat de ser actualitzades i d’incorporar petits detalls. El públic barceloní busca sobre l’escenari el personatge i els seus pensaments que els faci poder escudar la seva ignorància urbanita i deixa entreveure un petit bri de supèrbia de ciutat.
La feina que fan tots els integrants de l’equip és de traca i mocador. La difícil, i assolida, tasca de crear aquesta comunió entre els tres personatges per considerar-los germans i que no flaquegi per enlloc és el que demostra que els fonaments d’aquesta comèdia estan ben encimentats. De segur que anar-la perfeccionant durant aquests tres anys des que es va estrenar ha sigut una obligació per mantenir la relació tan encertada. Els tres actors acompanyen el dilema de l’herència amb temes actuals com ara la bretxa salarial i, sense voler-ho originàriament, amb l’èxode de la ciutat al camp que s’ha accentuat amb l’esclat de la pandèmia. Un text que ens posa sobre la taula la importància de deixar de ser un ninot, de saber que no tenim per què seguir les indicacions que tots seguim i que allà on hi ha ovelles blanques també n’hi ha d’haver de negres. Tres anys de llegat d’aquesta obra mestra i no es pot fer res més que seguir aplaudint-la per la seva frescor i la seva hilarant visió del món rural i el món de la ciutat.