Orlando de Georg Friedrich Händel es va estrenar el 27 de gener del 1733 al King’s Theatre del Haymarket de Londres. Només 6 anys abans (1727) Vivaldi estrenava Orlando Furioso al Teatro de Sant’Angelo a Venezia on el mestre impartia didàctica de la música a l’Ospedale de la Pietà.
Orlando s’inspira en alguns passatges de l’immens cant èpic Orlando furioso, editat el 1532 per Ludovico Ariosto (1474-1533) en el que es basa també la de Vivaldi.
Cap de les dues formen part dels repertoris habituals de temporada dels grans teatres espanyols però sí que es representen a produccions barroques o versions concert com la que hem tingut l’oportunitat i privilegi de veure enguany al Gran Teatre de Liceu en una programació d’un sol dia. Eren òperes molt llargues perquè el públic del segle XVIII dedicava tot el dia a l’òpera i s’han de reduir els materials conservats per fer-les més assequibles. Segons Roger Alier, “a diferencia de les òperes de Vivaldi, les de Händel suporten bé els retalls i les adaptacions”.
Orlando, un cavaller medieval al servei de Carlemany és Aude Extrémo, una mezzosoprano amb una força extraordinària que Händel havia dedicat al famós contratenor Senesino. Orlando està bojament enamorat d’Angelica, interpretada per Anna Maria Labin, soprano de coloratura que va arrencar més d’un “brava” entre el públic entusiasmat. Angélica està enamorada de Medoro, Yuriy Mynenko un contratenor que defensa el seu difícil paper amb una extraordinària brillantor. Angelica oculta la seva relació amb Medoro però quan Orlando ho descobreix, la gelosia extrema culmina en una escena de bogeria en forma de raó descontrolada (mad scenes). El mag Zoroastro (magnífic baix Edward Jowle) restableix l’ordre, Orlando recupera el seny i renuncia al seu amor per Angèlica. Hi ha un altra soprano, Dorinda (Alina Wunderlin) enamorada de Medoro i que acaba de complicar el joc amorós. “Amare è un grande embrollo” o “l’amore è cosí” que canta Dorinda amb una veu finíssima i emotiva quan ja està disposada a renunciar a l’amor de Medoro. S’hi barregen personatges mitològics, màgics, somnis i deliris. Hi ha passatges de la mitologia grega que Händel utilitzava sovint, com la que tindrem l’oportunitat de veure al juny proper, Aci, Galatea e Polifemo també en versió concert i dirigida per René Jacobs i.
La música interpretada per Les Musiciens du Louvre amb instruments barrocs i dirigits per Marc Minkowski ha estat un goig extrem. Hi ha moments memorables com l’acompanyament al son de Morfeu d’Orlando per part de la concertino i una viola d’amor, el duo entre Angelica i Medoro amb petites frases i amb el baix continu del clave. En alguns moments el baix continu el fan els contrabaixos o la tiorba. L’ària Verdi Piante d’Angelica i els dos oboès barrocs ha provocat un silenci impressionant. El diàleg constant entre les veus i els instruments així com les especials aries da capo són una característica de les òperes barroques que les fa úniques.
Les versions en concert poden tenir tots els elements escenogràfics necessaris per fer l’òpera comprensible amb l’avantatge que tenim els músics, el director i els solistes a l’escenari interpretant també amb el cos els seus sentiments. A Orlando hi ha un figurant que va acompanyant als solistes amb petits gestos o petites danses, vestit de cupido o donant petits obsequis mentre canten i que participa en el sextet final aportant una solemnitat impressionant.
Marc Minkowski ha donat les gràcies perquè tant per als músics com per als cantants solistes era la primera vegada que ho interpretaven. Crec que sabia que per molts de nosaltres també ho era. I estic segura que anirem on sigui per tornar-la a veure.