Tot el que necessites per anar al teatre

Orestea 2 i 3: Coefore / Eumenidi: Trilogia grega amb una posada en escena decebedora

Orestea 2 i 3: Coefore / Eumenidi
10/10/2016

Ahir diumenge ens vàrem empassar seguides les tres obres d’aquesta trilogia,….. i en llengua italiana, malgrat que les condicions que ens va imposar el Teatre Lliure van ser de “jutjat de guàrdia”, perquè la col·locació dels sobretítols amb la traducció al català, a una alçada desmesurada, va aconseguir que aquesta vetllada de més de 4 hores, arribes a ser un suplici en tota regla; i és que era literalment impossible poder llegir-los, si no estaves situat en les darreres files del Teatre, la qual cosa impedia veure l’expressió dels rostres dels actors.

COEFORE

La segona tragèdia de la trilogia explica la venjança planejada per Electra. Tracta de la reunió dels dos fills d’Agamèmnon i Clitemnestra, Electra i Orestes, que tramen venjar la mort del pare. Electra reconeix Orestes per una marca en la cara durant els funerals d’Agamèmnon. Tot seguit, Orestes mata Egist i la seva mare, Clitemnestra. Aquesta convoca les fúries, que perseguiran Orestes.

Poca variació en l’escenografia i ja van apareixent algunes filmacions a la porta de Palau que ja no està completa. És potser la que des del meu punt de vista, té els millors moments dramàtics teatralment parlant; comença a ser una barreja de Teatre Clàssic i teatre contemporani, sense tanta declamació.

Molt bona la interpretació de Giacinto Palmarini en el paper d’Orestes i força aconseguida la de Federica Sandrini en el paper de Electra; malgrat tot alguna de les escenes semblen inversemblants com la del riu que separa als dos germans quan es volen abraçar i que les aigües els impedeix, ja que moments abans s’han estat passejant per sobre de les aigües.

És potser la direcció d’aquesta trilogia, Luca de Fusco, el que menys m’ha agradat de tot, perquè semblava tot una mica inconnexa, malgrat la bona voluntat dels intèrprets. El disseny de so, també l’he trobat força deficient, perquè els micròfons que portaven els actors no tenien potser la qualitat necessària i en molts moments no sabies quin d’ells parlava….. tot el so semblava sortir del mateix pou. La il·luminació era correcte, però no estava a l’altura del que estem acostumats en els nostres equipaments teatrals públics.

EUMENIDI

La tercera i última peça de la trilogia narra com Orestes, Apol·lo i les Fúries compareixen davant un jurat d’atenesos conegut com a Areòpag (‘roca de Llauris’, un pujol rocós pla al costat de l’àgora atenesa on el tribunal d’homicidis d’Atenes celebrava les seves sessions), per decidir si l’assassinat de Clitemnestra per part del seu fill, Orestes, li fa mereixedor del turment que li infligeixen. Orestes és declarat innocent gràcies a l’ajuda d’Apol·lo i d’Atena.

És segurament la millor de les tres obres, o de la que es podria haver tret més suc, perquè és aquí on Èsquil va voler marcar el camí pel canvi des d’una justícia arcaica d’autodefensa mitjançant una venjança personal, per passar a una administració de justícia mitjançant un judici, simbolitza el pas d’una societat primitiva governada pels instints a una societat moderna regida per la raó: la justícia es decideix per un tribunal d’iguals, representant al cos ciutadà i els seus valors, i els propis déus sancionen aquesta transició intervenint en el procés judicial, argumentant i votant d’igual a igual amb els mortals. Pensem que és una obra escrita 450 anys abans de Critst!!!

Doncs malauradament aquí el Director l’ha esgarrat, perquè ha presentat aquesta part com un pastitx, gairebé com una mena de musical pobre, amb grans pantalles de vídeo, on es veien projectats els principals actors, que trencaven amb tot el que havíem vist fins aquell moment i especialment amb una trista passejada de “Fúries” amb una coreografia que almenys a mi em va posar vermell de vergonya. El vestuari era com el d’una subsèrie per TV de la Guerra de les Galàxies, que malmetia qualsevol interpretació per creïble que fos, inclús la d’Orestes que en la segona de les obres m’havia agradat força…. i no parlo ja dels actors que interpreten Apol·lo i Atena, que queden eclipsats per tan enorme desgavell de vestuari “futurista”.

El fi de festa cantat per la majoria dels actors em va semblar el número final d’un musical per suplicar els aplaudiments …. i va tenir el seu efecte, ja que gran part dels espectadors van aplaudir un espectacle, que a mi em va semblar força anodí.

Si voleu llegir la crònica original només heu de clicar AQUÍ

← Tornar a Orestea 2 i 3: Coefore / Eumenidi