Aquesta segona funció de L’Orestíada que ens ha portat el Teatro Stabile de Napoli conté dues obres ben diferenciades: Coèfores, on assistim a la venjança d’Orestes, i Eumènides, on l’heroi d’Èsquil és portat a judici davant d’un tribunal diví que conformen Atena, Apol·lo i les Fúries. De la primera part n’hem vist representades algunes escenes, que a vegades s’ajunten a Agamennó -la primera i més coneguda de les obres-, però la segona és una peça quasi irrepresentable i poc terrenal que sempre acaba caient de les representacions abreujades de la trilogia. Veient-la s’entén el perquè, ja que es tracta d’un text llarg i discursiu on passen molt poques coses i on els Déus disserten sobre temes divins i humans. Requeria gosadia i valor, i crec que el director napolità Luca de Fusco ha aconseguit abocar tot el seu imaginari per convèncer als espectadors amb una proposta plena d’originalitat.
Tota aquesta segona funció de L’Orestíada és estèticament molt atractiva, en contrast amb la foscor que vam poder veure a Agamennó. Aquest muntatge és ric en imatges i també en la part musical, que esdevé molt important en un bon nombre d’escenes. A més, tornem a trobar les danses de la companyia Körper i un repartiment que s’ajusta com un guant a la proposta. En aquest sentit, destaca Giacinto Palmarini com a Orestes, però també un bon nombre d’actrius que demostren escola i sobrada experiència: Gaia Aprea, Mascia Musy, Angela Pagano, Federica Sandrini i Ana Teresa Rossini, entre d’altres. Els seus recitatius són un autèntic festí en aquesta Orestea napolitana que entra pels ulls i també per la oïda.