Agamennó és la part més representada i coneguda de L’Orestíada, la trilogia que descriu el final de la maledicció de la casa dels Àtrides. També és la més llarga i solemne, farcida de monòlegs que constitueixen un grandiós patrimoni teatral. La decisió de Luca de Fusco, director del Teatro Stabile di Napoli, de ser excessivament respectuós i conservador potser no ha anat del tot a favor del muntatge. Tot i així, la qualitat del grup, i en especial de les seves actrius (Gaia Aprea com a Cassandra i Mascia Musy com una immillorable i amenaçadora Clitemnestra), ha acabat per oferir un espectacle quasi operístic i d’una gran coherència formal. No és ni de bon tros la més reeixida de les tres parts que conformen aquesta Orestea napolitana, però sí que guarda amb totes elles la mateixa idea escènica (Maurizio Balò) i un riquíssim disseny de vestuari (Zaira de Vincentiis). En total, quasi tres hores i mitja de tragèdia, repartides en dues funcions que al Teatre Lliure es podien veure seguides o en dies diferents. Una autèntica marató d’Èsquil que cada cop és més difícil de trobar en els escenaris i que ha convertit aquesta sessió en un esdeveniment inexcusable per als amants del teatre clàssic.
Enllaç copiat!