Desconnexió narrativa

Només la fi del món

Només la fi del món
17/02/2020

Acostumem a pensar que el dia que morim no deixarem res per fer o arreglar, especialment pel que fa a les relacions personals. Resoldre els “assumptes pendents” abans que tot s’acabi sembla una bona manera de tancar l’etapa vital. És, més o menys, el que impulsa a Louis a tornar a casa de la seva família després d’anys d’estar-ne allunyat, per raons de feina o malestar familiar. Ell mateix ho explica a l’inici amb un monòleg: desnonat de la vida, decideix tornar per última vegada a casa i veure a la seva mare i els seus germans i, així, intentar deixar-ho tot sense malentesos i amb un somriure familiar.

Estava clar, només començar, que no seria una acció tan fàcil. Tornar a casa, significa enfrontar-se a tot el que va deixar allà: una família suportant una absència voluntària però amb un regust amarg per tot el que va quedar a mig dir o fer. S’enfronta a una germana que, massa petita quan va marxar, el va arribar a idealitzar i no entén perquè no havia tornat o escrit alguna carta per seguir en contacte. Un germà que ha carregat tot aquest temps amb el pes de ser el “responsable” de la família, sense voler tenir aquest paper. Una mare que viu ancorada en el passat i reviu els vells moments familiars. I una cunyada que intenta tenir el seu paper dins la família.

Els diàlegs punyents funcionen molt bé en la narrativa de la història, però l’ús dels monòlegs del protagonista, tot i que afegeixen context, a vegades són un recurs massa reiteratiu de la història, fent èmfasis en moments de la trama que funcionarien més amb el sobreentès del públic gràcies a l’entorn textual. Tampoc acaben d’encaixar bé alguns dels diàlegs entre els personatges, mentre l’enfrontament amb la germana i el germà mostren vulnerabilitat i tristesa, arribant a crear un clima familiar de retret però també amb estimació, el que viu amb la seva mare i amb la cunyada es veu impostat i encaminat al posat més dramàtic possible. De fet, aquests dos darrers moments són els que desconnecten més al públic de l’obra, que es perd entre tanta reiteració lingüística.

David Vert i Sergi Torrecilla destaquen especialment al llarg de la producció. El primer aconsegueix contenir un balanç entre la tragèdia personal del seu personatge i la manera d’entomar els retrets familiars, amb paciència i calma (autoimposada). Torrecilla és qui aconsegueix més versemblança per al seu personatge, i veiem realitat i veritat en cada sentiment que expressa amb les seves pròpies paraules, però també amb la gesticulació i contenció inicial.

La posada en escena és sòbria i funciona pel muntatge, encara que es perd una mica entre l’objectiu dels seus objectes, a excepció d’alguns elements que, clarament, entren a formar part del text. El recurs musical i visual que es fa servir en algun moment ajuda a posar ritme a aquesta producció que, en massa moments es fa lenta i carregosa.

La desconnexió durant la narració és el pitjor enemic del teatre i, malauradament, en aquesta ocasió els meus pensaments van sobreposar-se a la història que tenia al davant més d’una vegada.

← Tornar a Només la fi del món

Enllaç copiat!