Next to normal: An immersive live musical: Next to Normal és molt més que quelcom normal

Next to normal: An immersive live musical
5/07/2022

Sovint la banalització que es fa sobre la salut mental fa que els problemes que els problemes derivats d’una malmesa salut mental passin de ser inconveniències, amb més o menys solució i apaivagament a esdevenir estigmes socials del que és millor no parlar-ne per allò de què diran i que tot quedi dins d’una perillosa franja de la culpabilitat per no ser un personatge totalment funcional dins d’una societat, que ja de per si, és malalta.

Arribar a certs estats alterats de la consciència a causa de circumstàncies insalvables, com podria ser la mort d’un primogènit a molt curta edat, és un d’aquests casos. Fent malbé, al llarg dels anys i per motiu específic dels dos cònjuges, un llarguíssim mal tràngol impossible de digerir un dol, després de l’assumpció dels fets, que mai acaba d’arribar. Això que fa que el personatge de Diana (una superba Alice Ripley) sigui capaç de veure encara al seu fill, que ha continuat creixent dins de la seva imaginació fins a esdevenir la fantasmagòrica figura d’un adolescent, que tant pot esdevenir en quelcom tan freudià com matar al pare com arrossegar-se per a no ser mai més abandonat.

A partir d’aquí s’enllacen un seguit de tòpics de la literatura romàntica i gòtica traslladats a un context actual que continuen sent igual d’efectistes en la nostra contemporaneïtat, com la del familiar absent encara present dins del refugi familiar, la de la dona boja amagada a les golfes i la d’una ciència i medicina mancada de tota ètica com a única salvació per a malalties que infesten la ment i ànima d’aquells que les pateixen.

És sorprenent que Barcelona sigui la ciutat escollida per a fer una nova reinvenció d’aquest musical de Broadway que ja es va estrenar catorze anys per a una relectura immersiva en un espai com el barceloní Ideal, on trobem alguns personatges de carn i ossos i d’altres en diferit, com podrien ser les projeccions de l’icònic Adam Pascal, que interactua a través d’una evolvent videoconferència amb la protagonista, de la que sempre ens sentim dins del seu cap, on estranyes nebuloses ens fan sentir perduts no només dins de la seva ment, sinó també dins de l’espai, deixant-nos sense alè en comprovar com de la deriva van les nostres vides, per a després veure que són neurotransmissors que s’entrellacen creant una sòlida malla de pensament que constantment és destruïda pels esdeveniments que ens incomoden i ens trasbalsen.

La implementació tècnica de l’espectacle és del tot impressionant, i és possible que sobti a molts espectadors que malauradament estem malacostumats a les mancances habituals en espectacles locals i nacionals on sovint l’apartat tècnic es queda curt.

La dramatúrgia d’aquest Next to Normal Immersive (tot i que també podria ser anomenat com a Redux) s’ha vist reduïda a gairebé la meitat de la durada habitual de l’espectacle, quedant-se en allò que és essencial sense acostar-se perillosament a un concert dramatitzat, perquè la línia és clara i és senzill de llegir. Per aquells no avesats a la llengua de Shakespeare tindran fàcil, donat que podran llegir en cada cantonada de la sala el text en català i en castellà. Per als amants dels musicals, aquest és possiblement l’espectacle de l’any.

← Tornar a Next to normal: An immersive live musical