Conservar la memòria és molt important i recordar a aquells i aquelles que van patir en el passat i que van passar per coses inimaginables, també. Un deute pendent que hi ha la societat és desgranar amb honestedat les accions i conseqüències de la Guerra Civil i la següent postguerra. Històries que si no es recuperen i expliquen, sembla que no s’hagin viscut.
Aquesta és la narració d’una autora teatral que vol plasmar en la seva nova obra la història de seva família, filla d’una dona de la neteja precària i neta d’una dona que els anys cinquanta donava sang per aconseguir una cistella de menjar. La filla es veu amb l’obligació de relatar tot el què va passar la seva àvia perquè no es silenciïn les misèries que van omplir la postguerra. Moments i accions que no s’expliquen, com si fossin un mal menor per sobreviure mentre d’altres en van treure profit.
Amb una estructura molt interessant al principi, Eu Manzanares va narrant paral·lelament les visites de l’àvia als laboratoris on dona sang amb la relació que tenen mare i filla en l’actualitat. Les converses on la filla intenta fer obrir els ulls a la seva mare sobre com la tracten les senyores per les quals neteja i les enrabiades d’ella, es van combinant amb una àvia valenta que tot i sentir-se desesperada intentarà no perdre la dignitat davant d’aquells que li compren la sang amb menjar.
Una història que enganxa, de la qual l’espectadora vol saber més detalls i endinsar-se en aquest episodi de la postguerra que no coneixia. Però el text s’encalla i es desvia cap a un altre camí i deixa amb ganes de saber-ne més. En un moment donat el relat obra un altre camí, el de la construcció i elaboració de l’obra teatral. De cop l’autora comença a explicar les dificultats amb que es troba per posar en ordre allò que vol transmetre en la seva obra. I llavors hi ha tres camins a seguir per l’espectadora: l’àvia als anys 50, la relació mare i filla en l’actualitat, i l’aventura dramatúrgica de l’autora. I és aquesta última la que desestabilitza la resta. Una narració que havia sigut sòlida i molt atraient, es trenca i deixa una mica descol·locat al públic que ja s’havia entregat totalment al relat anterior. I és una pena.
Tot i això, aquesta producció té un dels seus major exponents en el repartiment meravellós que la conforma: Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Tai Fati, Pep Ferrer i Júlia Truyol. La connexió que s’estableix entre els/les intèrprets i els seus personatges és total, transmeten amb cada interacció emoció i passió.
Barrachina commou i emociona amb la seva força i determinació com a dona que ho ha donat tot durant la seva vida, que prefereix veure les bones intencions i l’amor per sobre de qualsevol maldat. Per a Casasayas no hi ha paper que se li pugui resistir, continguda i amb un dolor latent a cada mirada en el seu paper d’àvia traspassa el cor de cada espectadora. Els seus personatges son les joies d’aquesta obra, en fons i forma.
Amb el Nessun Dorma al cap pels propers dies i una barreja de ràbia, tristesa i emoció per la història, aquesta producció obre la porta a un altre capítol de la història recent amagat i obviat. N’hi ha més i se’ls hi ha de fer camí.