Coneixem els motius pels que Medea fa el que fa a la famosa tragèdia d’Eurípides. L’hem jutjada mil cops i hem patit amb la seva decisió final… ¿Però hem pensat mai en els nens, que a les tragèdies gregues generalment resten ocults? ¿Ens hem posat algun cop a la pell de les víctimes colaterals de la violència domèstica? El prestigiós director Milo Rau decideix per fi donar veu als fills de Medea, o millor dit als d’una dona real que va matar el 2007 als seus cinc fills en una localitat belga. A cavall entre la peça clàssica, el cas real, la filmació que veiem de fons i la interpretació de sis nens que juguen a fer tots els papers… Rau aconsegueix un espectacle incòmode, però també bell i poètic.
L’obra comença pel final, per un col·loqui post funció en el que un actor adult (se suposa que el coach dels nens) va introduint als petits actors i els hi pregunta per la seva experiència en l’obra que en teoria ja ha acabat. Al cap d’una estona entendrem el perquè de la pregunta, ja que l’exigència física i psíquica a les que se’ls sotmet és realment molt alta. No s’escatima en violència (hi ha vint minuts esfereïdors no recomanables per a pares i mares sensibles) però tampoc es deixa de banda l’exigència actoral. Les quatre nenes i els dos nens s’enfronten a monòlegs importants, a moments dramàtics, a moments còmics… i fins i tot a alguna escena musical.
Rau, que acostuma a agafar casos reals d’extrema violència i extrapolar-los escènicament, aconsegueix aquí moments increïbles. Passem de l’horror a les imatges poètiques, de frases demolidores a contestacions plenes d’ironia. Hi ha poca treva per al públic, que quan acaba l’espectacle no sap massa bé com ha arribat fins allà. Es fa difícil descriure què has vist i com t’has sentit veient-ho, ja que el ball d’emocions als que et sotmet el director són part del muntatge. Un espectacle dur però carregat de capes, lectures i sensacions.