Tot el que necessites per anar al teatre

Mi relación con la comida: Entre el pamflet i la provocació

Mi relación con la comida
6/06/2015

Aquest és un espectacle que pretén remoure consciències, un text que transita per la provocació més descarnada, el pamflet reaccionari i el tractat filosòfic o polític. Està plantejat com un monòleg que es dirigeix a un interlocutor imaginari, possiblement un promotor cultural, un programador, un polític o algú d’aquesta espècie. I el que parla és l’artista, en aquest cas concret una dramaturga… tot i que podria haver estat una actriu, una cantant, una pintora. Estem davant, doncs, de l’etern debat sobre la funció de l’art i de la responsabilitat de l’artista davant del món. És un tema que hem vist en diverses ocasions, però aquí tot és radical, extrem, com si el diàleg hagués acabat i ja només quedés el monòleg… Un monòleg crispat, escrit en una nit de febre i disparat al públic a boca de canó.

Com acostuma a passar en aquest tipus de propostes, la radicalitat resulta intermitent, i fins i tot contradictòria, al llarg de l’espectacle. Després d’alguns passatges contundents i frases “molt bèsties”, després de privar a un sector del públic d’una part del muntatge, després d’interrogar als espectadors mirant-los als ulls o després de convidar-los infructuosament a llençar tomàquets… no s’entén com no es va un pas més enllà, com l’actriu surt a saludar com en un espectacle “burgès” o com es convida a una copa el dia de l’estrena. M’ha faltat aquesta coherència interna, que ha estat a punt de condemnar l’obra al purgatori del radicalisme de saló. Tot se salva, però, gràcies a la interpretació extrema i minuciosa d’Esperanza Pedreño, una actriu que vam conèixer gràcies a Camera Café i que aquí desplega mil i un recursos interpretatius. Una autèntica proesa que només es veu perjudicada per una sèrie d’accions i moviments escènics que estan deslligats del discurs i que en ocasions despisten, o directament no aporten. Un problema molt similar al que ja vam detectar a El testamento de Maria, un altre monòleg de lluïment.

← Tornar a Mi relación con la comida