Un McGuffin és un recurs cinematogràfic inventat per Alfred Hitchcock que suposa una excusa argumental que motiva els personatges i el desenvolupament de la història, però que no té cap rellevància per si mateixa. En aquest muntatge teatral l’excusa podria ser el propi Hitchcock, ja que a banda de les referències al seu cinema i a la iconografia d’alguna de les seves pel·lícules tot queda en un munt de jocs de paraules i acudits de gust dubtós que fan avançar una trama massa prima, per no dir escuàlida. De fet, es tracta d’un artefacte que permet reunir a dos reconeguts còmics televisius (Mònica Pérez i Jordi Rios han coincidit a Crackòvia, Polònia, Homozapping i Buenafuente, entre d’altres) dirigits per un no menys famós còmic i imitador, el gran Carlos Latre. És cert que la idea és bona, però el plantejament desaprofita l’univers del director britànic i la complicitat amb els espectadors més cinèfils, reduint tota l’herència cinematogràfica a situacions que a vegades ens remeten a un humor molt simple, quasi infantil. La gran sort és que l’experiència dels dos actors salva moltes escenes, amb continus canvis de personatges i un ritme que va augmentant progressivament. El resultat global, tot i no encaixar amb l’humor que a mi em motiva, acaba resultant correcte i funciona com un rellotge davant d’un públic que potser -a diferència de mi- es troba amb el que realment venia buscant.
Enllaç copiat!