Lili, un dels personatges més tendres de Marta Carrasco, apareix a escena just al principi, amb un somriure als llavis i el Both Sides Now, de Joni Mitchell, de música de fons. Comença a pujar per platea, repartint carícies, abraçades i petons. Malgrat les seves limitacions físiques i les seves deformitats és un personatge que encomana alegria, amb una tendresa que surt de molt endins, ja no del personatge sinó de l’artista. I així, amb aquest moment de pura màgia i amb el públic a la butxaca comença Perra de nadie, un espectacle que és compendi, resum i llegat, tot a la vegada.
Com en d’altres espectacles de la ballarina i coreògrafa, els números es succeeixen sense un lligam argumental o temàtic, sinó més per un lligam estètic o per sensacions i impulsos. En aquest cas, també hi ha un mostrari de personatges femenins que tenen en comú el seu valor per lluitar contra la opressió i les injustícies. Així, Carrasco es posa en la pell de dones a les que una cotilla, un vestit estret, una bena en el rostre o una tela no són suficients per tenir-les sotmeses o callades. Són personatges que es rebel·len, que no es conformen, que no són ni volen ser gosses de ningú. En definitiva, un espectacle que potser no tindrà el nivell tècnic d’altres però que emociona i convenç… com sempre.