Mami és un espectacle de 70 minuts sense paraules que seria difícil d’emmarcar dins d’una categoria concreta. Està molt a prop dels muntatges que ens porta de tant en tant el grup Peeping Tom (Vader, Moeder, Kind), però amb una estètica més similar a les que ens ha acostumat un altre director grec com Dimitris Papaioannou (The great tamer, Tranverse orientation, Ink). Tots tenen el seu univers particular i característic, però Mario Banushi sembla estar al mig de vàries tendències. Aquest director albanès afincat a Grècia des de petit ja va pel seu quart espectacle en menys de cinc anys, i els seus bons resultats l’han portat a encapçalar l’avantguarda teatral grega.
Quan un veu un espectacle com aquest s’ha de deixar emportar des del primer minut. Veiem un cub que fa de casa, un fanal de carrer i un camí de sorra. La dona embarassada que surt de l’habitacle per llençar les escombraries aviat es transformarà en una vella, i pel mig passarà tota una vida i tot un reguitzell de circumstàncies amb uns homes que tant juguen el paper d’amant, de marit o de fill. Segons el director, l’espectacle és un homenatge a totes les mares, a la maternitat en el seu concepte més ampli. Això queda clar quan el veiem sortir, cap al final, per tallar un cordó umbilical imaginari… Un resum visual del que són els lligams i les correspondències entre mares i fills, des de l’inici fins al final.
Mami destaca, sobretot, per unes imatges bellíssimes que poden sortir gairebé del no res. Amb molts pocs elements –els mateixos que es dipositaran al final en una mena de túmul funerari- es creen davant nostre moments gairebé onírics, màgics i que van arrelant a la nostra memòria. Només pel moment del suposat casament o de l’enterrament del final, sense parlar de tot el joc que dona la casa, ja n’hi hauria prou per acostar-se a conèixer a aquest nou director. Estic quasi segur que el veurem sovint en properes edicions del Grec.