La història sempre l’han escrita i explicada els vencedors i aquelles persones que ostentaven el poder. D’aquesta manera, qui escrivia el relat controlava les veritats que es propagaven arreu. Segles després, algunes d’aquestes històries estan sent reescrites i redescobertes per posar a cada persona al seu lloc.
Michael De Cock recupera una d’aquestes figures estigmatitzades i enviades a l’ostracisme, en aquest cas per l’església, per tenir un relat controlat sota els preceptes que la religió catòlica volia establir. De Maria Magdalena se n’han dit moltes coses, però quantes s’han provat? En aquesta obra, una catedràtica viatja a Barcelona a fer una conferència per revelar les seves darreres descobertes sobre el personatge i demostrar el paper tan important que va tenir en la història sobre Jesús, la crucifixió i els apòstols. En paral·lel a aquesta narració, també hi haurà altres figures a les quals es voldrà donar una mica de llum, a més d’un fet personal de la professora que també la trastocarà.
Un text exhaustiu i complex estructura aquesta producció en diferents segments, alguns brillants i d’altres massa allunyats del tema que es vol exposar. Hi ha moments en què els subtemes s’entrellacen i congenien, però en d’altres, com els viatges onírics de la protagonista, desvien la mirada i perden el camí al seu destí. La posada en escena és preciosa i l’escenografia és magnífica, això sí, depenent del lloc on l’espectadora es trobi de la sala es perdrà alguns matisos bells d’aquest treball plàstic tan minuciós.
Un repartiment format majoritàriament per dones que pretenen donar veu a qui li han pres, va formant el relat a través de diferents punts de vista (filosòfic, teològic, històric, feminista, musical…) que, com el text, en algunes ocasiones encaixa perfectament i en d’altres només dilata la trama. Les i els intèrprets estan entregats a la història i la voluntat del text, però si s’hagués de destacar algun serien Míriam Moukhles i Romeu Runa. El moment en què Moukhles exposa el seu monòleg sobre la visió que es vol i es penalitza de les dones, el seu pes a l’escenari es multiplica. La seva presència és magnètica, juganera i còmplice amb el públic. Porta a cada persona del pati de butaques cap a on vol sense esforç, amb una habilitat innata. Runa, per la seva banda, aporta un element fresc i vital a l’obra, un moviment interessant i atractiu que va captant a poc a poc i cada vegada més els ulls de l’espectadora que vol descobrir cap a on va el seu personatge.
Una història interessant que es perd pel camí amb altres subtemes que no aporten una originalitat prou impactant per a que l’interès i l’atracció es mantingui durant tota la representació. Potser la manera era enfocar-ho des d’un altre punt de vista o buscar un esquer més concret que apel·lés més al públic.