Hi ha propostes que no volen explicar un personatge, sinó rescatar-lo del lloc on l’han encotillat. Maria Magdalena s’endinsa en aquest terreny amb una energia clara: tornar a mirar una figura mil·lenària sense el filtre dels tòpics, i fer-ho des del teatre, l’art de posar una veu al centre i preguntar-se qui decideix què recordem.
El text és de Michael De Cock, un creador acostumat a treballar amb materials literaris i imaginaris carregats d’història. En els darrers anys ha signat relectures de figures i relats canònics, amb especial interès per personatges femenins que la tradició ha convertit en caricatura o símbol únic. Aquí continua aquesta línia i la porta cap a un terreny molt concret: el d’una dona —la Magdalena— sobre la qual s’han acumulat versions, silencis i interpretacions interessades fins a esborrar-ne els matisos.
La direcció és de Carme Portaceli, amb dramatúrgia compartida amb Inés Boza. El segell de Portaceli es nota en la manera d’entendre l’escena: no com una simple narració, sinó com una experiència que alterna intimitat i impuls coral. La seva mirada sol posar el focus en la memòria, en els marges i en la necessitat de reequilibrar relats massa unívocs; i aquí aposta per un llenguatge que combina paraula, cos i imatge per fer que el debat no sigui només intel·lectual, sinó també emocional.
L’acció arrenca amb un gest quotidià: Miriam, una professora, viatja de Brussel·les a Barcelona per fer una conferència sobre Maria Magdalena. Deixa enrere la filla petita i arriba amb una decisió vital que pesa. I, ben aviat, el realisme trontolla: l’encontre amb un taxista que afirma ser Jesús obre una esquerda. Aquest petit desplaçament és la guspira d’un recorregut que va més enllà de l’anècdota: el muntatge converteix el viatge en un passadís entre la vida privada i la memòria col·lectiva, entre el que ens han explicat i el que intuïm que falta.
Al centre hi ha Ariadna Gil, que sosté la funció amb una interpretació de línia fina: vulnerable sense caure en el melodrama, ferma però no rígida. Al seu voltant, el repartiment —Míriam Moukhles, Gabriela Flores, Ana Naqe, Alessandro Arcangeli, Clara Do, Romeu Runa, Laia Vallès i Anna Ycobalzeta— funciona com un conjunt de veus que apareixen com miralls, contrapunts i memòries. No són personatges pensats per decorar el trajecte; són presències que van reordenant les peces del relat i empenyent la protagonista (i l’espectador) a mirar amb més complexitat.
Tècnicament, és un muntatge amb ambició i ofici. L’escenografia de Marie Szersnovicz suggereix un paisatge mental més que un espai literal. Vestuari, llum i imatge aporten context estètic i canvi de temperatura emocional, barreja de cerimònia, memòria, documentació i ambient. L’espai sonor i la música contribueixen a sostenir el ritme, a transmetre no només amb el text, i a cosir els salts de registre perquè la funció no es visqui com una conferència dramatitzada, sinó com una experiència escènica completa.
La història de Maria Magdalena és molt clara i, aparentment, l’objectiu de l’espectacle també. D’alguna manera, però, potser per voler abarcar massa, per tocar tots els registres i per voler incloure en calçador recursos i ingredients dramàtics, intervencions del públic incloses, el ritme acaba essent exageradament irregular, i aporta dispersió. No trenca com sembla que hauria de pretendre, ni posa focus. S’allarga en excés i el missatge es debilita. Es perd el magnetisme que la magnitud de l’escenografia posava en safata. El monòleg de la Míriam Moukhles, enorme en el paper de Sara, dona el que podria haver estat una línia de base sublim. Passar d’aquesta força a trencar la quarta paret per escoltar la veu de l’audiència és una galleda d’aigua freda innecessària. El paper del taxista, anomenat Jesús, també contraria. Subtilment, la veu femenina és conduïda per la seva presència. I la roda torna al seu lloc. No fos cas.
Malgrat tot, Maria Magdalena replanteja mites, posa en crisi versions i treballa amb múltiples capes -paraula, cos, imatge, llum i so- per activar preguntes. No és només una història, sinó una manera diferent de revisar-la.