Si coneixeu el treball de Jessica Walker segur que no esperareu un muntatge convencional ni un monòleg històric sobre Maria Antonieta. I fareu bé, perquè just entrar a la sala ens trobem a la reina de França totalment nua, penjada d’unes teles de vellut vermell que cauen damunt d’un llit. A partir d’aquí, un recital de sospirs, escarafalls i rialletes que ens transporten a la part més frívola de la cort francesa. Una part no exempta d’humor que ens endinsa en totes les intrigues de palau, en la vida totalment programada de la protagonista i en les misèries d’una monarquia que ho tenia tot, menys sentit comú. És per això que serem testimonis de l’ascens de la revolta popular, paral·lelament a l’evolució del personatge, que almenys en el muntatge que ens ocupa acabarà posant el cap a la guillotina mentre crida “Visca Robespierre, visca Danton, visca la Revolució”. I és que aquesta Maria Antonieta, que veiem en les facetes de reina, d’amant, de mare i de víctima, s’acaba rebel·lant contra tot, sobretot contra el que ella mateixa ha representat al llarg de la història. El text vol trencar la visió superficial del personatge i en això hi té molt a veure el treball descarnat i atrevit de Analía Puentes, que també és coautora de la dramatúrgia juntament amb Camilo Zaffora.
Enllaç copiat!