Jordi Casanovas té obres de diversos tipus, però m’agraden particularment aquelles en les que juga amb els personatges i també amb els espectadors. Obres astutes i intel·ligents que, com aquesta Mala broma, ens fan riure i a la vegada ens deixen un regust amarg al paladar. De fet, l’obra que ens ocupa és una lúcida reflexió sobre l’ús de l’humor, però també sobre l’autocensura, la correcció política o la llibertat d’expressió. Una obra disfressada de comèdia que utilitza, a la vegada, l’humor de situació, l’humor negre i finalment l’humor salvatge, quasi de grand guignol. I tot plegat unit per una estructura teatral quasi perfecta que ens posa de seguida en situació i que es va obrint a poc a poc com una d’aquelles nines russes que sempre amaguen alguna sorpresa més en el seu interior. És cert que en ocasions l’obra sembla escapar-se sola cap terrenys desconeguts, fins arribar a un final que descol·loca, però de totes maneres el missatge de Casanovas no es perd i l’obra funciona com a entreteniment i també com a estudiada reflexió.
La direcció de Marc Angelet és àgil i està en tot moment a disposició dels canvis de ritme que imposa la comèdia. Les interpretacions també compleixen el seu objectiu, i tot i que en algun moment puntual es pot perdre la naturalitat podem afirmar que tant Anna Sahun com Ernest Villegas i Òscar Muñoz saben mesurar molt bé els seus esforços en tots els girs i en totes les sorpreses d’aquesta obra aparentment lleugera, però en el fons agosarada i necessàriament incòmoda.