Parlar de L’últim àtom obliga, inevitablement, a parlar d’Indi Gest i del seu principal motor creatiu, Jordi Oriol. Des de fa anys, Oriol ha construït una de les trajectòries més singulars de l’escena catalana contemporània. La seva escriptura, profundament vinculada al llenguatge, al joc conceptual, a la musicalitat de la paraula i a la reflexió filosòfica, ha generat un univers propi difícilment confusible amb el de cap altre autor del país.
Per això, un títol com L’últim àtom desperta una curiositat immediata. Hi ha alguna cosa d’absolut, de definitiu, gairebé de vertigen metafísic en aquestes dues paraules. I l’obra no defrauda en aquest aspecte. El treball dramatúrgic és potent. Oriol construeix un artefacte intel·lectual complex, ric en lectures i capes de significat. Una proposta original, arriscada i extraordinàriament treballada. Una obra que convida a pensar, a associar idees, a jugar amb els mecanismes del llenguatge i amb les paradoxes de la nostra existència contemporània. És, en definitiva, una obra molt intel·ligent. Precisament per això resulta tan decebedora la direcció escènica que l’acompanya.
Perquè si alguna cosa travessa el text és una ironia fina, persistent i sofisticada. Un humor que neix de la contradicció, de l’absurd i de la lucidesa. Un humor que no necessita explicacions. Tanmateix, la posada en escena sembla desconfiar totalment de la capacitat comprensiva de l’espectador. Allò que és evident i brillant en el text és reiteradament subratllat per les interpretacions, pels ritmes, per les inflexions i per una direcció que sembla decidida a assegurar-se que ningú perdi cap acudit pel camí.
Com més s’insisteix a assenyalar la ironia, menys irònica esdevé l’obra. Com més es remarca el gag, menys gràcia té. I allò que podria haver estat una comèdia intel·ligent, subtil i molt contemporània acaba aproximant-se a una forma d’humor plena de clixés i llocs coneguts. Com si l’objectiu principal hagués estat transformar una peça potencialment sofisticada en un producte de consum més ampli, més directe, més comercial.
Els actors fan una feina excel·lent. Hi ha ofici, precisió, energia i compromís. Però els intèrprets treballen dins d’un marc massa determinat i, des d’aquest punt de vista, la seva feina consisteix a executar unes directrius que semblen anar en una direcció molt concreta: maximitzar l’accessibilitat immediata de la proposta. El text de Jordi Oriol és prou brillant, divertit i estimulant per arribar al públic sense necessitat de mastegar-li cada acudit fins a convertir-lo en farineta.
L’últim àtom confirma una vegada més la potència dramatúrgica de Jordi Oriol i la capacitat d’Indi Gest per generar materials d’una gran singularitat artística. Però també exemplifica fins a quin punt la pressió comercial pot acabar arruïnant una proposta que podria haver estat de les millors de la temporada — en tots els sentits.